Infermera virtual.com

En el cas de les infeccions de transmissió sexual (ITS), els sistemes que estan directament relacionats amb aquestes malalties són:

• Sistema immunitari
• Teixits, membranes, pell i derivats de la pell
• Sistema reproductor femení
• Sistema reproductor masculí
• Sistema urinari

La persona, home o dona, de qualsevol edat o condició és un ésser multidimensional integrat, únic i singular de necessitats i característiques, capaç d’actuar deliberadament per aconseguir les metes que es proposa, assumir la responsabilitat de la seva pròpia vida i del seu propi benestar i relacionar-se amb ell mateix i amb el seu ambient en la direcció que ha escollit.

La idea d’ésser multidimensional integrat inclou les dimensions biològica, psicològica, social i espiritual. Totes experimenten processos de desenvolupament i s’influencien mútuament. Cada una de les dimensions amb què es descriu la persona està relacionada permanentment i simultàniament amb les altres, i formen un tot en què cap es pot reduir o subordinar a l’altra, ni pot ser tinguda en compte de forma aïllada. Per tant, davant de qualsevol situació, la persona respon com un tot amb una afectació variable de les quatre dimensions. Cada dimensió comporta una sèrie de processos, alguns dels quals són automàtics o inconscients, i altres, en canvi, són controlats o intencionats.

Tenint sempre present aquest concepte de persona, i només amb finalitats didàctiques, es poden estudiar aïlladament les modificacions o alteracions d’alguns dels processos de la dimensió biofisiològica (estructura i funció del cos humà) en diverses situacions.

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) es manifesten de diferents maneres en funció de cada agent etiològic causant de la infecció. Algunes també poden presentar diverses manifestacions per a cada un d’ells. Hi ha algunes d’aquestes infeccions, però, que no donen cap manifestació immediata, i ho fan quan la malaltia ja ha desenvolupat altres trastorns orgànics.

Es classifiquen segons: 1. Manifestacions principalment urogenitals, 2. Altres manifestacions

1. Manifestacions principalment urogenitals

• Gonorrea o gonocòccia
  • En genitals masculins: uretritis anterior aguda, és a dir una inflamació de la uretra acompanya de dolor i de supuració. Pot evolucionar cap a una curació espontània als 2 mesos o complicar-se amb una prostatitis, inflamació de la pròstata, vesiculitis, inflamació de la vesícula seminal, limfangitis, inflamació dels vasos limfàtics o l’epididimitis, inflamació de l’epidídim, conducte que connecta els testicles amb el conducte deferent i posterior als ejaculatoris.
  • Als genitals femenins pot provocar leucorrea o augment de flux vaginal, disúria o molèsties en orinar i prurigen o picor.
  • A la zona anorectal: pot ser asimptomàtic o provocar molèsties en la defecació, secreció o hemorràgia.
  • A la zona orofaríngia podria provocar molèsties localitzades o amigdalitis (inflamació de les amígdales).
  • A la conjuntiva ocular, en adults provoca envermelliment ocular, supuració i queratitis, és a dir inflamació de la còrnia. En nadons, el contagi es produeix per contacte en el moment del part.
  • En la infecció generalitzada es presenta febre, dolor articular y muscular, exantema maculopapular, és a dir erupció de la pell amb lesions supuratives, i iritis o inflamació ocular de l’iris.
• Sífilis
  • En l’adult infectat:
    • Fase primària: Es presenta un tipus de lesió anomenada “xancre”, una o diverses petites úlceres, en el lloc inicial d’infecció. Aquestes es curaran entre els 15 i els 30 dies, deixant cicatriu.
    • Fase secundaria: Mitjançant la lesió inicial, el microorganisme pot disseminar-se pel cos entre les 6 i les 8 setmanes posteriors, manifestant-se com un exantema maculopapular o erupció de la pell amb lesions supuratives. Altres manifestacions seran la limfadenitis o inflamació de ganglis inguinals, cervicals o axil·lars, els condilomes o les berrugues planes en zones humides com genitals, axil·les i sota les mames, i plaques blanquinoses en mucoses.
    • Fase latent o asimptomàtica amb una duració variable.
    • Fase tardana: Es presenten complicacions greus òssies, vasculars, oculars i neurològiques. Pot presentar-se entre els 8 i els 10 anys o no presentar-se mai.
  • En el fetus i en el nounat: Es transmet durant l’embaràs provocant des de l’avortament tardà, la mort neonatal, la infecció neonatal o la infecció latent.
    Tipus de presentació:
    • Primerenca: Abans dels 2 anys; pot ser fulminant degut a una infecció generalitzada amb lesions de pell i de mucoses, anèmia, afectació òssia i articular, de fetge i de melsa, i del sistema nerviós central.
    • Tardana: A partir dels 2 anys; provoca queratitis intersticial o creixement anòmal de vasos sanguinis a la còrnia, deformació òssia i dental, sordesa i altres manifestacions del sistema nerviós.
• Clamídia
  • En l’adult:
    • En epitelis urogenitals masculins: Es presenta com una uretritis “no-gonocòccia”, és a dir, una inflamació de la uretra no causada per la gonorrea o gonocòccia, on hi haurà supuració o exsudat moderat o lleu, aquós, tèrbol o purulent, acompanyat o no de disúria o de molèsties en orinar i pruïja o picor.
    • En epitelis urogenitals femenins: Pot ser asimptomàtic, o pot provocar malaltia pelviana inflamatòria, amb inflamació de les estructures de l’aparell genitourinari femení.
    • Oculars: Pot provocar el “tracoma”, malaltia ocular amb inflamació de les estructures oculars i envermelliment, amb complicacions si no es tracta.
    • Al sistema limfàtic. “Limfogranuloma”, és una malaltia en què hi ha una inflamació dels ganglis limfàtics o limfangitis entre els 2 i els 12 dies després del contagi que pot arribar a produir nòduls i supuració d’aquests, deixant grans cicatrius, resolent-se o complicant-se a nivell sistèmic o generalitzat.
    • Complicacions: Síndrome de Reiter, amb artritis o inflamació articular, sacroilitis o inflamació de l’articulació del maluc o iritis, inflamació de l’iris, amb queratosi o engrossiment dels palmells de les mans i de les plantes dels peus.
  • En el fetus i en el recent nascut: Pot provocar conjuntivitis i afectació pulmonar per contagi en el moment del part.
• Chancroide
  • En l’adult: Després d’un període d’incubació d’1 a 14 dies, es produeix una inflamació a la zona infectada dels genitals, o fins i tot a les natges en el cas de les persones amb genitals femenins, apareixent-hi una lesió que acabarà sent una úlcera supurativa i dolorosa.
  • En els nens: S’ha observat una variant que infecta els nens, per contacte pell amb pell infectada, que provoca el mateix tipus de lesió però en extremitats inferiors, normalment per sota del genoll.
• Granuloma inguinal o donovanosi
  • En l’adult: Després d’un període d’incubació d’1 a 6 setmanes, es produeixen uns nòduls subcutanis a la zona infectada dels genitals, apareixent-hi una lesió que acabarà sent una úlcera que sagnarà amb el contacte, no dolorosa i d’aspecte net. La lesió es podrà disseminar cap a altres teixits propers de l’aparell genitourinari, erosionant tot el teixit si no es tracta. Per contacte orogenital podria disseminar-se a l’aparell digestiu o fins i tot arribar a afectar òrgans interns.
• Vaginosi bacteriana per Gardnerella i Mobiluncus:
  • En genitals femenins: Produeix una secreció anormal de la vagina amb olor desagradable, tot i que pot passar desapercebuda.
• Malaltia pelviana inflamatòria, uretritis, vulvovaginitis i altres manifestacions genitourinàries per Mycoplasma i Ureaplasma.
  • En genitals femenins pot provocar vaginosi bacteriana, és a dir, alteració de l’equilibri de la microbiota genital, amb secreció i olor anormal, i uretritis no gonocòccia, és a dir inflamació de la uretra amb secreció i molèsties en orinar. També pot provocar infeccions en altres zones no genitals amb febre. També pot arribar a colonitzar el tracte respiratori.
  • Durant l’embaràs por provocar infecció del líquid amniòtic i trencament de membranes en el cas de l’Ureaplasma urealyticum.
• Herpes genital
  • Asimptomàtica en la majoria dels casos. En altres, apareixen lesions en forma de butllofes amb líquid serós, a les mucoses de boca, llavis i nas sobretot en el VHS-1 i als genitals en el VHS-2, tot i que també, en menor freqüència, pot passar al revés. Les lesions es curen provocant una crosta típica de la infecció herpètica o inclús úlceres. Ambdós virus son neurotròpics i neuroinvasors, és a dir que es refugien en les cèl·lules del sistema nerviós i poden causar, al cap del temps, recidives. En persones amb el sistema immunològic compromès pot provocar complicacions com encefalitis o infecció cerebral, queratitis o infecció ocular o fins i tot infecció generalitzada.
• Condilomes o berrugues genitals per virus del papil·loma humà
  • S’expressa en forma clínica (amb signes i símptomes), subclínica (amb simptomatologia molt lleu o cas inexistent) i latent (sense simptomatologia). Pel que fa a la forma clínica, la presentació habitual són les berrugues anogenitals, també anomenades “condilomes acuminats”, que es poden curar de manera espontània. En la infecció subclínica, les lesions només són visibles per colposcòpia, una tècnica exploratòria del coll uterí. En la infecció latent no és possible la detecció del virus si no és mitjançant tècniques de detecció d’ADN.

2. Altres manifestacions

• Hepatitis
  • Totes les formes d’hepatitis tenen períodes d’incubació llarg, entre 15 i 30 dies en el VHA i fins a 3 mesos en el VHB, el VHC i el VHD.
    • VHA: Es presenta de manera sobtada i autolimitada i a partir de les 2-6 setmanes de la infecció evoluciona cap a la curació espontània. Provoca icterícia, febre, diarrea, gastràlgia o dolor gàstric, anorèxia, nàusees i cansament. Aquesta fase aguda pot durar fins a 6 mesos, després la persona adquirirà anticossos de protecció a possibles reinfeccions.
    • VHB i VHD: La infecció del VHB pot ser asimptomàtica en el 80 % dels casos i autolimitada, és a dir que es cura espontàniament, deixant una protecció a possibles reinfeccions. Per altra banda, es pot presentar de manera aguda i autolimitada a parir d’1-6 mesos d’infecció, amb un quadre gripal. Aquesta fase aguda pot millorar després d’alguns mesos o convertir-se en una hepatitis B crònica, amb febre baixa, diarrea, gastràlgia, anorèxia, nàusees i cansament duran tota la vida. I pot arribar a conduir a la fibrosi o cicatrització del fetge, a la cirrosi, a la insuficiència hepàtica, al càncer i a la mort. La coinfecció amb el VHD accelerarà i malignitzarà el procés hepàtic.
    • VHC: Generalment és asimptomàtica, i en un 20-30 % de casos s’elimina el virus de manera espontània. L’altre 70-80 %, si no es tracta, cronificarà durant 20-25 anys, conduint a la fibrosi o a la cicatrització del fetge, a la cirrosi, a la insuficiència hepàtica, al càncer i a la mort.
• Síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA)
  • Etapa 1 o infecció aguda o precoç: A partir de la infecció, transcorregudes 2-4 setmanes pot haver-hi un quadre gripal que pot durar algunes setmanes. En molts casos no es produeix o la persona no l’identifica amb una possible infecció.
  • Etapa 2 o fase intermèdia o crònica: Durant diversos anys, el virus de la immunodeficiència humana es multiplica activament en les cèl·lules que infecta. El sistema immunitari respon disminuint la presència de virus en sang, però no pot impedir que aquest continuï replicant-se. Si la persona es tracta, pot no arribar mai a desenvolupar la SIDA, o no fer-ho durant dècades. Si no es tracta, es produirà un debilitament del sistema immunitari i no podrà respondre davant d’altres malalties oportunistes.
  • Etapa 3 o fase avançada o de síndrome d’immunodeficiència adquirida: Hi haurà un greu deteriorament del sistema immunitari, amb una càrrega viral alta (es considera una carrega viral alta per sobre de 10.000 còpies del virus, però és un valor de referència poc consistent, ja que és molt variable) i una disminució dels CD4 per sota de 200 còpies. En aquest moment apareixeran les malalties oportunistes i els processos cancerosos i la persona podria arribar a la mort.
• Pàpules i nòduls cutanis per virus del Moluscum contagiossum
  • Afecta habitualment nens entre 2 i 5 anys, i entre els 17 i els 25 anys individus sexualment actius. Les persones amb virus de la immunodeficiència humana en solen tenir de marea freqüent. Després d’un període d’incubació d’entre 14 i 40 dies, apareixen lesions autolimitants, és a dir que es curaran de manera espontània i no deixaran cicatriu, i podran arribar a durar entre 6 mesos i 5 anys fins a la completa desaparició d’aquestes.
• Quadres vírics variables per virus de l’herpes simple (beta) tipus 5 o citomegalovirus
  • En adults: Pot causar febre, faringitis, laringitis, cansament i inflamació ganglionar. En alguns casos pot reactivar el virus de l’Epstein-Barr o “malaltia del petó” i provocar una hepatitis o inflamació de fetge. En persones amb el sistema immunològic compromès es presenta de manera més greu, amb afectació ocular, pulmonar, hepàtica i gastrointestinal.
  • En nadons amb citomegalovirus congènit, és a dir, adquirit durant la gestació, poden presentar alteracions cerebrals, del fetge, de la melsa i dels pulmons i alteracions en el creixement. A llarg termini podrien presentar alteracions auditives.
• Sarcoma de Kaposi
  • Sarcoma de Kaposi: Hi ha diferents variants del seu agent causal, el virus de l’herpes humà tipus 9 i aquestes estan distribuïdes de manera endèmica en diferents països del món i presenten pronòstics de malignitat diferent. La zona geogràfica, per tant, caracteritzarà la malignitat d’aquest tipus de càncer de pell. A Europa s’observa que les lesions púrpures de la pell es mantenen durant 10-15 anys sense malignitzar altres tipus de càncers.
  • Limfoma efusiu o de vessament primari, trastorn desencadenat també pel virus de l’herpes humà tipus 8, que produeix afectació a la cavitat pleural, al pericardi i al peritoneal cardíac en forma de vessaments limfàtics, augmentant el risc d’altres limfomes.
  • Malaltia multicèntrica de Castleman, trastorn desencadenat també pel virus de l’herpes humà tipus 8 que provoca un creixement anormal dels vasos sanguinis de les estructures del ganglis limfàtics. En alguns casos serà benigne i es podrà eliminar mitjançant cirurgia.
• Candidiasi vaginal
  • En genitals femenins: Causa una secreció anormal de la vagina amb olor desagradable, pruïja i molèsties en orinar.
• Tricomoniasi
  • En adults: Primers símptomes després dels 4 a 28 dies d’incubació.
  • En genitals femenins: Apareix inflamació, pruïja i supuració purulenta del teixit genital durant la menstruació i immediatament després degut al canvi de pH. Pot complicar-se fins a provocar vulvitis o inflamació del teixit de la vulva, molèsties en l’orinar i endometritis o inflamació de l’endometri. També poden aparèixer lesions al coll de l’úter, augmentant el risc de càncer de coll d’úter.
  • En genitals masculins: Pot produir-se uretritis irritativa o inflamació de la uretra, prostatitis o inflamació del teixit prostàtic, o fins i tot infertilitat. També pot ser asimptomàtica.
• Diarrees i altres manifestacions gastrointestinals
  • Per Campylobacter i Shigella
    • Els primers símptomes apareixen entre 2 i 5 dies després de la infecció i podent allargar-se fins als 10 dies. Apareixen diarrees que poden ser sanguinolentes, amb dolor abdominal, febre, cefalees o mal de cap, nàusees i/o vòmits de 3 a 6 dies. Es pot complicar en persones immunodeprimides. Podria complicar-se rarament i provocar infeccions en òrgans interns, avortament i alteracions neurològiques o articulars.
  • Per Entamoeba i Giardia lamblia
    • Els primers símptomes apareixen després dels 3 a 45 dies d’incubació. Després es pot resoldre de manera espontània o en altres casos pot allargar-se mesos si no es tracta. Apareixeran diarrees, amb dolor abdominal, febre, cefalees o mals de cap, nàusees i/o vòmit. En el cas de la Giardia lamblia podria provocar manifestacions fora dels intestins (extraintestinals) com erupcions maculo-papulars, (lesions arrodonides a la pell de més o menys 1 centímetre) , urticària, úlceres, poliartritis o inflamació articular, asma bronquial i alteracions oculars, entre altres, i podria cronificar amb alteracions deposicionals cròniques i pèrdua de pes. En el cas de l’Entamoeba histolytica pot arribar a produir úlceres supuratives al còlon o afectació hepàtica.
• Sarna
  • Primers símptomes després dels 5 a 15 dies d’incubació. Apareix pruïja sobretot nocturna, coincidint amb la posta d’ous sota la capa més superficial de la pell. Es pot acompanyar d’eritema o envermelliment i lesions si hi ha infecció d’aquestes o resposta d’hipersensibilitat per part de la persona, sobretot si ha passat un mes des de l’inici. Pot ser asimptomàtica en algunes persones, i en altres la pruïja i l’eritema podrien perdurar durant mesos. Es pot produir una reinfestació al cap de 4 dies.
• Lladelles o pediculosi púbica
  • Primers símptomes després dels 6 a 8 dies d’incubació. Apareix pruïja intensa i sol provocar irritació de la pell degut al rascat involuntari. Poden aparèixer petites taques marronoses a la roba interior degut a les restes de sang que deixa l’insecte en alimentar-se d’aquesta. Pot ser asimptomàtica en algunes persones. Es pot produir una reinfestació al cap de 5-15 dies, que és el temps en què els ous o les llémenes triguen a fer eclosió.

La detecció precoç jugarà un paper molt important en l’evolució de la infecció de transmissió sexual (ITS) i en els possibles trastorns que se’n puguin derivar.

Quan una persona és diagnosticada amb una ITS, és important que tant el metge de capçalera com l’infectòleg, l’especialista (en el cas d’afectació a un òrgan en concret), així com la llevadora, la infermera i altres professionals de la salut que es requereixin, treballin junts per optimitzar els tractaments i per millorar o restablir la qualitat de vida de la persona que ha estat diagnosticada.

1. Mètodes diagnòstics, 2. Quan s’ha de diagnosticar.

1. Mètodes diagnòstics

Els mètodes de diagnosi emprats són: Presa de mostres mitjançant analítica de sang o frotis d’exsudats o secrecions, i Proves ràpides de diagnòstic, normalment amb la mostra in situ de “saliva” o de “gota de sang” extreta del tou del dit.

1.1 Presa de mostres

En els cribratges o controls de prevenció rutinaris realitzats a l’atenció primària, així com a l’atenció especialitzada i hospitalària, solen ser a partir de mostres que seran analitzades al laboratori. Poden ser:

• Sang: En aquest cas s’anomena serologia, i les infeccions que se solen cribrar a partir d’aquest mètode són:
  •  Treponema pallidum (sífilis)
  • Virus de l’hepatitis A
  • Virus de l’hepatitis B
  • Virus de l’hepatitis C
  •  Virus de la immunodeficiència humana
  • Virus herpes genital
• Orina: Les infeccions que solen cribrar-se a partir d’aquesta tècnica solen ser:
  • Chlamydia trachomatis (clamídia)
  • Neisseria gonorrhoeae / gonococ (gonorrea)
• Mostra d’exsudat (secrecions): Les infeccions que solen cribrar-se a partir d’aquesta tècnica solen ser:
  • Chlamydia trachomatis (clamídia), a la vagina, a l’endocèrvix, a la uretra, al recte i a la faringe
  • Neisseria gonorrhoeae / gonococ (gonorrea), a la vagina, a l’endocèrvix, a la uretra, al recte i a la faringe
  • Treponema pallidum (sífilis), en lesions de pell i mucoses, nòduls limfàtics infectats
  • Virus herpes simple, en úlceres de pell i mucoses
  • Virus herpes genital en úlceres de pell i mucoses

1.2 Proves ràpides de diagnòstic

Es tracta de tests en què a partir d’una petita mostra de sang o d’altres exsudats o líquids procedents del cos es podrà determinar la detecció directa del virus a la mostra, d’antigen, i/o d’anticossos, en una mitja de 15-20 min (depenent de cada test). Els diferents tests de què es disposa actualment són:

• Virus de l’hepatitis C. Aquest test ràpid determina la presència d’anticossos de l’hepatitis C (AcVHC), és a dir, indica si la persona en algun moment ha estat en contacte amb el virus de l’hepatitis C, tot i que no indicaria la presència de virus (ARN VHC) en el moment actual. Per tant, en el cas de resultat positiu, caldria fer una virèmia (analítica de virus en sang) per determinar-ho.
• Virus de l’hepatitis B. Aquest test ràpid determina la presència de l’antigen de superfície de l’hepatitis B (HbsAg), és a dir, indica que la persona està infectada del virus de l’hepatitis B, podent ser una infecció “aguda”, és a dir, recent, o “crònica”, que s’allarga en el temps, i que per tant podria transmetre’s a altres persones.
• Virus de la immunodeficiència humana. Aquest test ràpid determina la presència d’un antigen del VIH 1 i dels anticossos de VIH 1 i 2, és a dir, indica que la persona està infectada del virus de la immunodeficiència humana (VIH), podent ser una infecció “aguda” o “crònica” i per tant podria transmetre’s a altres persones.
• Treponema pallidum (sífilis). Aquest test ràpid determina la presència d’anticossos del Treponema pallidum (sífilis), és a dir, indica si la persona en algun moment ha estat en contacte amb el bacteri de la sífilis, tot i que no indicaria la presència del bacteri en el moment actual. Per tant, en el cas de resultat positiu, caldria fer analítica en sang per determinar-ho.

2. Quan s’ha de diagnosticar:

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) solen diagnosticar-se en: Cribratges d’ITS o Posterior a l’exposició de risc, o a l’aparició de signes i símptomes clínics.

2.1 Cribratges d’infeccions de transmissió sexual

La detecció precoç en persones asimptomàtiques sol dur-se a terme en cribratges o controls de prevenció rutinaris d’ITS dirigits, ja sigui a la: Població de baix risc o a  Poblacions d’alt risc, com per exemple consumidors de CHEMSEX:

2.1.1 Població de baix risc

La població en general, homes i dones que no compleixen els criteris de risc per contraure una ITS, es considera de baix risc.

En dones asimptomàtiques no gestants i de baix risc, únicament s’hauria de fer el cribratge de càncer de cèrvix segons els protocols vigents.

En el cas de dones gestants caldria fer analítica de serologia de VIH, sífilis i hepatitis B (HBs Ag)

2.1.2 Població d’alt risc

Es consideren d’alt risc les dones i els homes sexualment actius amb:

• Parella nova en els últims dos mesos.
• Més d’una parella en l’últim any.
• Parelles amb comportament de risc.
• ITS anterior o concurrent.
• Intercanvi de sexe per diners o per drogues.
• Ús inconsistent de preservatiu en parelles no monògames.

Dones

• No gestants
  
  Les dones no gestants considerades segons criteris d’alt risc, tot i no presentar cap signe o símptoma relacionat amb una ITS, mínim anualment s’haurien de fer:
  • Cribratge de càncer de cèrvix segons els protocols vigents.
  • Cribratge d’ITS: Clamídia, gonococ, sífilis, VIH, hepatitis B, C, A
• Gestants
  
  Les dones gestants considerades segons criteris d’alt risc, tot i no presentar cap signe o símptoma relacionat amb una ITS, s’haurien de fer:
  • Anàlisi: VIH, sífilis i hepatitis B (HBs Ag)
  • Cribratge d’ITS: Clamidia, gonococ, sífilis, VIH, hepatitis B (HBs Ag │ Anti-HBc) i repetir al final de l’embaràs si es continua amb comportament de risc

Homes

• Homes heterosexuals
  
  Els homes que tenen relacions sexuals amb persones del sexe contrari considerats segons criteris d’alt risc, tot i no presentar cap signe o símptoma relacionat, mínim anualment s’hauria de fer:
  • Cribratge de sífilis, VIH, hepatitis B i C.
• Homes homosexuals
  
  Els homes que mantenen relacions sexuals amb persones del mateix sexe considerats segons criteris d’alt risc, tot i no presentar cap signe o símptoma relacionat, mínim anualment s’haurien de fer:
  • analítica de VIH, sífilis, hepatitis B, C i A
  • mostra rectal i uretral de clamídia i gonococ (també faríngic)

2.2 Posterior a l’aparició de signes i símptomes

2.2.1 Població de baix risc

Dones

• No gestants
  
  En dones no gestants, considerades de baix risc segons els criteris anomenats, quan hi ha presència de signes i símptomes anogenitals i vaginals, s’hauria de fer:
  • cribratge de càncer de cèrvix
  • exploració física de l’àrea anogenital i vaginal
  • avaluació del flux vaginal: pH i test d’amines
  • examen de mostra de secrecions en fresc (microscopi)
  • cultiu vaginal
• Gestants
  
  En dones gestants que presentin signes i símptomes relacionats, considerades de baix risc segons els criteris anomenats, se seguiran les mateixes directrius que les no gestants i que les gestants asimptomàtiques de baix risc.

2.2.2 Població d’alt risc

Dones

• No gestant
  • Cribratge de càncer de cèrvix segons els protocols vigents.
  • Cribratge d’ITS: clamidia, gonococ, sífilis, VIH, hepatitis B, C i A.
  • exploració física de l’àrea anogenital i vaginal.
  • Si vaginitis (inflamació o infecció de la vagina): tricomoniasi
  • Si cervicitis (inflamació del coll de l’úter): clamídia i gonococ
  • Si úlceres: sífilis, herpes, xancre tou
• Gestants
  
  En dones gestants que presentin signes i símptomes relacionats, considerades d’alt risc segons els criteris anomenats, se seguiran les mateixes directrius que les gestants asimptomàtiques d’alt risc.

Homes

• Heterosexuals
  
  Els homes que tenen relacions sexuals amb el sexe contrari considerats segons criteris d’alt risc que presenten signes i símptomes relacionats, mínim anualment s’hauria de fer:
  • Cribratge de sífilis, VIH, hepatitis B i C
  • Valoració clínica i de les àrees afectades
  • Si uretritis: clamídia, gonococ
  • Si úlceres: sífilis, herpes, clamidiosi o limfogranuloma veneri, xancroide, granuloma inguinal o donovanosi
  • Valorar si hi ha altres presentacions clíniques
• Homes homosexuals o que tenen sexe amb altres homes
  
  Els homes que mantenen relacions sexuals amb persones del mateix sexe, considerats segons criteris d’alt risc, en presentar signes o símptomes relacionats, haurien de fer:
  • analítica de VIH, sífilis, hepatitis B, C i A
  • mostra rectal i uretral de clamídia i gonococ (també faríngia)
  • Valoració clínica i de les àrees afectades
  • Si uretritis (inflamació de la uretra): clamídia, gonococ, micoplasma, ureaplasma
  • Si úlceres: sífilis, herpes, Clamidiosi o limfogranuloma veneri, xancroide, granuloma inguinal o donovanosi
  • Valorar si hi ha altres presentacions clíniques
  • Cribratge de càncer anal en sexe receptiu

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) poden provocar trastorns de salut d’afectació local, és a dir que afecten zones concretes del cos, per exemple la zona genital, o d’afectació sistèmica, que afecten diferents parts o tot l’organisme. No tractar les ITS portarà trastorns de salut importants derivats d’aquestes i predisposarà a altres malalties, a més de tenir un gran impacte a nivell psicoemocional en l’autoestima i en l’autoconcepte, i conseqüentment en la qualitat de vida, augmentant el risc de patir ansietat o depressió.

Quan una persona és diagnosticada amb una ITS, és important que tant el metge de capçalera com l’infectòleg, l’especialista (en el cas d’afectació a un òrgan en concret), així com la llevadora, infermera i altres professionals de la salut que es requereixin treballin junts per optimitzar els tractaments i per millorar o restablir la qualitat de vida de la persona.

El diagnòstic precoç i el tractament o la teràpia individualitzada i adequada evitarà, eliminarà o frenarà l’evolució de la infecció de transmissió sexual i reduirà l’estigma d’aquests i l’impacte en l‘autoestima.

Algunes de les ITS es curen amb tractaments específics, antibiòtics i antivirals, però altres, com el VIH i el VHB, esdevenen un trastorn de salut crònic, la qual cosa vol dir que no tenen cura però sí un tractament que mantindrà l’agent responsable de la infecció en nivells indetectables o suficientment baixos per no causar trastorns de salut derivats d’aquesta.

La via d’administració dels tractaments de les ITS dependrà de cada un dels agents infecciosos, podent ser tant tòpics com sistèmics.

1.Tractaments postdiagnòstic; 2. Profilaxi preexposició (PrEP); 3. Profilaxi postexposició (PEP) i protocol d’actuació sanitària a les víctimes d’agressió sexual.

1. Tractaments postdiagnòstic

Què són? 

Són medicaments antibiòtics, antivirals, antifúngics o antiparasitaris que actuaran contra l’agent infecciós, sent diferents en cada una de les diferents ITS.

Quan estan recomanats? 

És el tractament prescrit per a les persones amb una infecció de transmissió sexual.

Com s’administren? 

S’utilitzen per via tòpica, oral, endovenosa o intramuscular, segons convingui. Tots requereixen prescripció i control mèdic i, per tant, es dispensen amb recepta. Els que s’apliquen per via tòpica, directament en pell o mucoses, requereixen seguir les recomanacions d’aplicació del fabricant i comentar-ne l’aplicació amb el professional de la salut. Els temps de tractament variaran segons cadascun.

Quins són? Segons principi actiu:

Antibiòtics:

• Clamídia o linfogranuloma veneri:
  • Azitromicina 1 g.
    • Dosi única
    • Oral
    • Control en 2-4 setmanes
  • Doxiciclina 100 mg
    • Cada 12 hores, 7-21 dies (segons prescripció)
    • Oral
• Gonocòccia:
  • Ceftriaxona 500 mg
    • Dosi única
    • Intramuscular
    • Control en 72 hores
  • + (segons criteri mèdic) azitromicina 1 g (sobretot en embaràs)
    • Dosi única
    • Oral
    • Control en 72 hores
  • Si al·lèrgia gentamicina 240 mg
    • Dosi única
    • Oral
• Sífilis:
  • Penicil·lina G: 2,4 mU
    • Dosi única
    • Intramuscular
    • En sífilis latent tardana o indeterminada, cada 7 dies durant 3 setmanes
  • En neurosífilis, penicil·lina G aquosa 3-4 milions UI
    • 10-14 dies
    • Endovenosa
  • Si al·lèrgia a la penicil·lina, doxiciclina 100 mg
    • Oral
    • Cada 12 hores, 14 dies, 28 dies si sífilis latent tardana o indeterminada
    • Si neurosífilis 2 g endovenosa cada 24 hores, 10-14 dies
• Malaltia inflamatòria pelviana (provocada per bactèries com Ueaplasma i Micoplasma, entre altres)
  • Ceftriaxona 500 mg
    • Dosi única
    • Intramuscular
    • Control en 72 hores
  • + (segons criteri mèdic) doxiciclina 100 mg
    • Cada 12 hores, 14 dies
    • Oral
  • + (segons criteri mèdic) Metronidazol 500 mg
    • Cada 12 hores, 14 dies
    • Oral
  • En embaràs, ingrés hospitalari
• Xancroide:
  • Azitromicina 1 g.
    • Dosi única.
    • Oral
• Donovanosi o granuloma inguinal:
  • Azitromicina 1 g.
    • Setmanal, mínim 3 setmanes i fins resolució
    • Oral
• Tricomoniasi:
  • Metronidazol 1,5-2 g
    • Dosi única
    • Oral
    • Control en 72 hores
  • Trinidazole 2 g (no en embaràs)
    • Dosi única
    • Oral
    • Control en 72 hores

Antivirals:

• Herpes genital:
  • Aciclovir 400 mg
    • Cada 8 hores
    • Oral
    • 500 mg en embaràs a partir de les 36 setmanes i fins al part
    • 500 mg en herpes simple
• Hepatitis B
  
  No hi ha un tractament específic per eliminar el virus de l’hepatitis B, ni per tractar l’hepatitis aguda provocada per aquesta, i per tant és un trastorn que esdevindrà crònic.
  
  L’hepatitis crònica es pot tractar amb medicaments antivirals i amb l’interferó, que poden evitar que el virus es multipliqui i desencadeni complicacions. La complicació a llarg terme d’aquest trastorn pot ser la cirrosi, que podria arribar a dur a la necessitat d’un trasplantament de fetge.
  
  
• Hepatitis C
  
  Els únics tractaments que s’utilitzaven fins al 2010 aproximadament només curaven en la meitat dels casos, provocaven molts efectes adversos i eren de llarga durada. Actualment s’utilitzen combinacions de medicaments antivirals, anomenats "Antivirals d’Acció Directa" (AAD) que curen gairebé en un 98 % dels casos, i son vàlids per a qualsevol dels genotips del virus de l’hepatitis C. Aquests medicaments es dispensen directament des de la farmàcia de l’hospital. Són els següents:
  • Glecaprevir 100 mg i pibrentasvir 40 mg
    • 3 comprimits al dia en una única presa, durant 8 o 12 setmanes.
    • Oral
  • Sofosbuvir 400 mg i velpatasvir 100 mg
    • 1 comprimit al dia durant 12 setmanes.
    • Oral

Altres combinacions que s’utilitzen tenint en compte el genotip són:

• • Grazoprevir 100 mg i elbasvir 50 mg:
    • 1 comprimit al dia
    • Es pot afegir ribavirina en casos concrets
    • Oral
  • Sofosbuvir 400 mg, velpatasvir 100 mg i voxilaprevir 100 mg
    • 1 comprimit al dia
    • Oral
• Virus de la immunodeficiència humana
  
  No hi ha un tractament específic per eliminar el virus de la immunodeficiència humana (VIH), i per tant és un trastorn que esdevindrà crònic.
  
  El VIH es pot tractar amb combinacions de medicaments antiretrovirals anomenats “tractament TARGA” (tractament antiretroviral d’alta eficàcia), que redueixen el nombre de partícules de virus lliure en sang i impedeixen la replicació d’aquest, ajudant així el sistema immunitari a recuperar-se de la infecció. D’aquesta manera s’evita que es desencadeni la síndrome de la immunodeficiència adquirida (SIDA).
  
  Per tant, aquests tractaments seran crònics, encara que la persona no arribi a tenir mai cap signe ni cap símptoma.
  
  La presa ha de ser rigorosament diària ja que, si no és així, el virus podria fer-se resistent i immune a la teràpia. Tot i fer el tractament correctament, cal tenir en compte que la persona tractada encara podria transmetre el virus per mitjà de les relacions sexuals o per via sanguínia.
  
  Es tracta, per tant, d’una combinació de 2 o 3 fàrmacs diferents, generalment ben tolerats tot i que en ocasions poden presentar efectes secundaris. Es tracta dels fàrmacs següents, classificats per famílies en funció del moment en què actuen de la replicació del virus:
  • Inhibidors de la transcriptasa inversa: Actuen sobre l’enzim del VIH que converteix l’ARN del virus en ADN que s’integrarà en el material genètic de la cèl·lula CD4 humana (cèl·lula del sistema immunitari). Aquests són: didanosina, emtricitabina, estavudina, lamivudina, zidovudina, tenofovir, efavirenz, etravirina, nevirapina, rilpivirina y doravirina.
  • Inhibidors de la proteasa: Utilitzats des de 1996. Inhibeixen l’acció de l’enzim que intervé en la formació de nous virus. Aquests són: atazanavir, darunavir, fosamprenavir, lopinavir, saquinavir i tipranavir.
  • Inhibidors de l’entrada: Inhibeixen l’entrada del VIH a la cèl·lula CD4 humana (cèl·lula del sistema immunitari). Aquests seran l’enfuvirtida i el maraviroc.
  • Inhibidors de la integrasa: Inhibeixen la integració del VIH en el material genètic de la cèl·lula humana infectada. Aquests són el raltegravir, el dolutegravir, l’elvitegravir i el bictegravir.

Altres

• Condilomes o berrugues genitals i anals:
  • Imiquimod (no en embaràs)
    • 3 cops a la setmana, màxim 16 setmanes
    • Aplicació tòpica en els condilomes
  • Podofilotoxina (no en embaràs)
    • 2 cops al dia, durant 3 setmanes i descans, cada 4 setmanes
    • Aplicació tòpica en els condilomes
  • En embaràs
    • Exèresi o extirpació quirúrgica o crioteràpia (teràpia en què s’utilitzen baixes temperatures per eliminar els condilomes).
• Sarna o escabiosi. El tractament habitual que s’utilitza són:
  • Permetrina al 5 %:
    • Tòpica i aplicada a tota la superfície corporal, insistint en les zones més afectades, és a dir entre els dits de les mans i els peus, als palmells i a les plantes, a les aixelles, al plec de sota dels pits, a l’arèola mamària, als genitals i a les natges, evitant fer-ho en les mucoses. Les ungles també s’haurien de tractar perquè hi podria haver àcars o ous com a conseqüència del rascat.
    • En infants i persones grans la infecció podria estendre’s al cuir cabellut i a la cara i, per tant, també caldria aplicar-hi el tractament, evitant el contacte amb els ulls i amb la boca.
    • Es recomana fer-ho a la nit i esperar entre 10 i 15 minuts abans de tornar-se a vestir i deixar actuar entre 8 i 14 hores. Passat aquest temps, es podria retirar amb aigua.
    • L’aplicació s’hauria de repetir després de 7 dies.
  • Ivermectina oral.
    • Oral
    • Dosi única i segons el pes de la persona
    • Repetir la toma en 2 setmanes si hi ha noves lesions i presència de paràsits

Es recomana aïllar i desinfectar tota la roba i els teixits que han estat en contacte amb la persona afectada els set dies previs a l’inici del tractament i durant aquest. La roba que es pugui rentar s’hauria de rentar mínim 10 minuts a 60 ºC o assecar-la amb l’assecadora durant 20 minuts. Tot allò que no es pugui rentar s’hauria d’embossar hermèticament mínim 7 dies abans de tornar-ho a utilitzar. Les superfícies toves amb les quals la persona hagi estat en contacte s’haurien de rentar amb sabó i passar-hi l’aspiradora amb broc petit. Caldria desinfectar les superfícies dures amb lleixiu.

Per pal·liar la picor es poden utilitzar antihistamínics o fins i tot cremes tòpiques amb corticoides.

S’haurà de tractar de la mateixa manera i en el mateix moment aquelles persones amb les quals s’hagi conviscut i hi hagi hagut contacte de pell amb pell. Serà convenient canviar diàriament tota la roba, la roba de llit i les tovalloles.

Fins passades 24 hores després del tractament no s’haurien de compartir teixits ni tenir contacte pell amb pell, llençar tots els productes d’higiene que hagin tocat la pell afectada i no acudir al lloc de treball o a l’escola.

• Pediculosi púbica o lladelles
  
  El tractament per eliminar la pediculosis púbica o lladelles és similar al tractament de la sarna.
  
  S’haurà de tractar la persona afectada i la seva parella sexual.
  • Xampús de lindà a l’1 %.
  • Crema de permetrina a l’1 %.

S’ha d’aplicar el xampú o la crema a la zona afectada, ben seca, durant mínim 5 minuts i esbandir. S’ha de pentinar la zona amb un raspall de dents o amb una pinta espessa per aconseguir retirar les lladelles adherides al pèl.

Si cal, s’hauria de repetir l’aplicació 7 dies després.

Es recomana aïllar i desinfectar tota la roba i tots els teixits que han estat en contacte amb la zona afectada els set dies previs a l’aplicació del tractament. La roba que es pugui rentar s’hauria de rentar mínim 10 minuts a 60 ºC o assecar-la amb l’assecadora durant 20 minuts. Tot allò que no es pugui rentar s’hauria d’embossar hermèticament mínim 7 dies abans de tornar-ho a utilitzar.

2. Profilaxi preexposició (PrEP)

La profilaxi preexposició PrEP (Pre-Exposure Prophylaxis) és un mètode preventiu indicat per a persones no infectades amb virus de la immunodeficiència humana (VIH) o seronegatives que, per la seva situació personal o en determinats moments vitals, poden tenir una alta probabilitat d’exposició al VIH, deixant clar que no es tracta d’una vacuna.

Des de l’any 2019 a Catalunya s’ha implementat la profilaxi PrEP, recomanada per a homes que tenen sexe amb homes, dones transsexuals i persones que exerceixen la prostitució sense utilitzar el preservatiu, i és més indicada si compleixen els requisits següents:

• Haver tingut més de 10 parelles sexuals diferents en el darrer any
• Haver practicat sexe anal sense protecció
• Haver usat drogues en un context de sexe sense protecció
• Haver pres profilaxi postexposició (PEP) en diverses ocasions
• Haver tingut, almenys, una infecció de transmissió sexual de tipus bacteriana

La medicació que s’utilitza en el PrEP combina dos fàrmacs, l’emtricitabina i el tenofovir, que actuen bloquejant el VIH evitant que aquest pugui replicar-se. Per tant, encara que hi hagi hagut contacte amb el virus, s’aconsegueix bloquejar la infecció.

L’efecte protector del medicament només serà efectiu mentre es pren. Per tant, en funció de les necessitats de les persones, es pot seguir una pauta diària, respectant sempre el mateix horari, i tenint en compte que fins a la quarta dosis no s’inicia l’efecte protector i que fins a la setena no s’adquireix el màxim nivell. En altres situacions vitals, potser es prefereix seguir una pauta “a demanda” durant els períodes d’activitat sexual, havent de prendre dos comprimits conjuntament 12 hores abans de tenir relacions, o com a tard 2 hores abans, un tercer comprimit 24 hores després dels anteriors i un quart l’endemà, sempre, això sí, a la mateixa hora, aproximadament. Si es tenen relacions sexuals dos o més dies seguits, s’haurà de prendre un comprimit addicional per cada dia que es vulgui continuar estant protegit, prenent el darrer 48 hores després de l’última relació.

Aquesta pauta de PrEP a demanda, sempre supervisada per l’equip de salut, només és efectiva en homes. En dones cisgènere i transgènere hauran de seguir la pauta diària per garantir-ne la protecció.

3. Profilaxi postexposició (PEP)

3.1 Profilaxi postexposició (PEP) al virus de la immunodeficiència humana (VIH); 3.2 Profilaxi postexposició a altres infeccions de transmissió sexual (ITS);

3.1 Profilaxi postexposició (PEP) al virus de la immunodeficiència humana (VIH)

Segons la OMS, en l’actualitat la PEP és l’única manera de disminuir el risc de contraure la infecció pel VIH en les persones que s’hi han exposat, per exposició ocupacional (accident relacionat amb el treball) o no ocupacional (per relacions sexuals sense protecció, violació o ús de materials d'injecció contaminats), i per això la seva utilització està molt estesa com a part integrant de l'estratègia general de prevenció, si es fa fins a les 72 hores posteriors a l'exposició, reduint el risc fins a un 80 %.

Les directrius de l'Organització Mundial de la Salut sobre la PEP es van actualitzar el 2014 i, per primera vegada, les recomanacions de la PEP abasten tots els tipus d'exposició i tots els grups de la població, inclosos els adults, els adolescents i els nens.

Es tracta d’un tractament antiretroviral que s’haurà d’iniciar abans d’haver passat 72 hores des de l’exposició, i durant un cicle complet de 28 dies.

La pauta de PEP recomanada és la següent:

• En adults:
  • Tenofovir
  • + (segons criteri mèdic) lamivudina o emtricitabina
  • + (segons criteri mèdic) lopinavir amb ritonavir
• En nens: nens de 10 anys o menys
  • Zidovudina
  •  + (segons criteri mèdic) lamivudina

3.2 Profilaxi postexposició (PEP) en altres infeccions de transmissió sexual (ITS)

L’actuació davant d’una possible exposició a altres ITS, ja sigui per víctimes d’una agressió sexual amb penetració, o que sense conèixer l’estat serològic de la o de les parelles sexuals s’ha patit un trencament accidental del mètode de barrera, s’hauria de seguir la pauta de tractament antibiòtic següent:

• En adults:
  
  Profilaxi antibiòtica enfront de la gonocòccia, la clamídia i la tricomoniasi:
  • ceftriaxona 500 mg via intramuscular, dosi única
  • + (segons criteri mèdic) azitromicina 1 g via oral, dosi única
  • + (segons criteri mèdic) tinidazol 2 g via oral, dosi única
  • En al·lèrgics, azitromicina 2 g via oral + tinidazol 2 g via oral en dosi única
  • Si la dona està embarassada, metronidazol 2 g via oral en dosi única en lloc de tinidazol.
• En nens: Consultar “Tratamiento de las infecciones en Pediatría·Guía rápida para la selección del tratamiento antimicrobiano empírico. Abuso sexual (prevención de las infecciones de transmisión sexual)”
  • Ceftriaxona:
    • 500 mg, IM, dosi única
    • Altres opcions terapèutiques: Cefixima 8 mg/kg/d VO (via oral)[s4] [M5]  si abús anal o sospita de proctitis
  • Azitromicina:
    • 1 g en adults (15 mg/kg en < 25 kg), VO, en dosi única
    • Alternativa: Doxiciclina 100 mg/12 h VO durant 7 dies (en > de 8 anys), en menors valorar Eritromicina 40 mg/kg/d 1 setmana
  • Metronidazol:
    • Metronidazol 2 g VO monodosi, > 15 anys (15 mg/kg/dosi)

Perquè la persona amb una infecció de transmissió sexual (ITS) pugui portar una vida amb normalitat i tingui un nivell òptim d’autonomia en l’autocura és imprescindible que assumeixi la responsabilitat de la seva situació de salut i s’impliqui activament en el seu control.

1. Fonts d’informació; 2. Aplicació dels tractaments; 3. Cures i control de les lesions anogenitals i de la pell; 4. Control i gestió de la picor; 5. Control i gestió del dolor; 6. Alimentació; 7. Autoestima i acceptació; 8. Relacions amb altres persones; 9. Infeccions de transmissió sexual i COVID-19.

1. Fonts d’informació

Vivim en una època en què disposem d’informació abundant. La informació sobre les ITS pot ser complexa, confusa i en ocasions poc veraç. La manera de trobar informació precisa i actualitzada és fent servir fonts fiables i prestigioses, com ara les revistes especialitzades, els centres i les organitzacions especialitzades en ITS i les pàgines web respectives, les organitzacions de professionals de la salut, així com les agències governamentals. Té una importància especial que les fonts d’informació d’internet que s’utilitzen siguin segures i de qualitat, i en aquest sentit hi ha instruments de suport fàcils d’utilitzar per a tots els públics, com el qüestionari per avaluar pàgines web sanitàries segons criteris europeus que ajuden a discriminar si una font és fiable o no.

2. Aplicació dels tractaments

Es diferencien els següents tipus de tractaments: 2.1 Tractaments tòpics; 2.2 Tractaments orals, i 2.3 Tractaments via parenteral.

2.1 Tractaments tòpics

En algunes de les infeccions de transmissió sexual (ITS) se sol utilitzar aquesta via per tractar de manera local les lesions que se’n deriven, i caldrà tenir en compte les recomanacions generals d’administració així com les especifiques de cada medicament.

Els tractaments tòpics (per a la pell i per a les mucoses) poden ser des de pomades fins a cremes, xampús i gels.

És important que per optimitzar l’efecte dels tractaments tòpics es tinguin en compte algunes recomanacions a l’hora d’aplicar-los:

• Cal assegurar l’aplicació habitual d’olis o de cremes hidratants. Això millorarà la penetració a la pell del principis actius dels tractaments tòpics.
• S’aconsella aplicar els tractaments tòpics després de la dutxa o del bany, ja que la pell, en estar més hidratada, absorbirà millor el tractament.
• S’han d’aplicar les pomades o les cremes en petites quantitats en la lesió i amb un massatge de 2 a 4 minuts, escampant-les fins a aconseguir una capa fina i homogènia.
• Si es prefereix, es poden usar guants per aplicar el producte, però no amb gases ni cotó, ja que el fregament pot provocar més lesions o traumatismes a la pell afectada i, a més, es malgasta el producte.
• Cal aplicar el producte únicament sobre les lesions, mai en la pell sana, a excepció que estigui prescrit així, com per exemple en els casos de sarna, d’escabiosi, de pediculosi o de ladelles.
• S’ha de retirar l’excedent de crema o pomada amb una tovallola. No s’hi pot deixar.
• Cal seguir sempre les recomanacions de la infermera o del personal de la salut quant a l’aplicació dels tractaments tòpics.

2.2 Tractaments orals

La majoria dels tractaments que s’utilitzen en les ITS solen ser per aquesta via, i caldrà tenir en compte les recomanacions generals d’administració, així com les especifiques de cada medicament.

2.3 Tractaments via parenteral

La majoria dels tractaments que s’utilitzen en les ITS solen ser per via oral o tòpica, però en casos de més gravetat es pot arribar a necessitar un ingrés hospitalari i es poden arribar a necessitar medicaments administrats per via parenteral o sanguínia. Caldrà tenir en compte les recomanacions específiques indicades pels professionals de la salut.

3. Cures i control de les lesions anogenitals i de la pell

Les lesions de la pell produïdes per una infecció de transmissió sexual (ITS), ja sigui en la zona urogenital o en la perianal, o en qualsevol altra zona del cos, solen ser molestes i provoquen dolor i de vegades picor. Cal tenir-ne cura per poder recuperar la integritat de la pell.

Caldrà seguir les recomanacions específiques dels professionals de la salut per a cada una de les lesions.

Tot i això, en el cas de ferides lleus convé tenir en compte els consells següents:

• És necessari rentar la ferida amb aigua i sabó per desinfectar-la. 
• S’ha d’aplicar un antisèptic, sempre que estigui indicat per un professional de la salut, per evitar-ne la infecció. En tot cas, si es decideix posar-ne un, la povidona iodada seria l’últim, ja que és el més citotòxic. Abans són preferibles altres antisèptics, com ara els derivats de la polihexanida o, fins i tot, la clorhexidina o l’hexetidina.
• Convé tapar la ferida amb gases o apòsits estèrils.

4. Control i gestió de la picor

La picor o pruïja es defineix com un formigueig o una irritació a la pell que provoca un desig de gratar-se, l’origen del qual es troba en la resposta que dona el sistema nerviós central a agressions tant de l’exterior com de les pròpies cèl·lules de la pell. Algunes de les infeccions de transmissió sexual (ITS) poden provocar picor, ja sigui a la pell en general, com la sarna o l’escabiosi, o localitzada, a la zona anogenital com la pediculosi o les ladelles, o algunes formes de vaginitis provocades per algunes bactèries.

La picor és conseqüència directa de la ITS, i per tant quan aquesta es resol la picor desapareix, però mentrestant pot arribar a alterar el son, l’estat anímic, la capacitat de concentració i fins i tot la gana, fet que pot arribar a provocar patiment.

Recomanacions:

• S’ha de mantenir una bona hidratació de la pell, ja que millora la salut de la pell i disminueix l’envermelliment i la inflamació, sempre que no estigui contraindicat de manera expressa.
• S’ha d’aplicar fred local, com compreses fredes, guardades al congelador o, fins i tot, mantenir les cremes i els olis hidratants a la nevera i aplicar-los freds. No s’han d’aplicar glaçons directament sobre la pell.
• S’ha d’utilitzar gel de bany amb pH lleugerament àcid, entre 4 i 4,5.
• S’ha d’utilitzar roba folgada i evitar teixits sintètics.
• Convé aplicar argila verda, compreses mullades amb camamilla o gel d’àloe vera (si aquesta es tolera bé), sempre que no estigui contraindicat de manera expressa.
• Convé consultar amb l’especialista la possibilitat d’utilitzar fàrmacs amb funció antihistamínica o fins i tot anestèsica tòpica.
• Convé promoure el temps d’oci i les activitats per distreure l’atenció.
• Convé evitar consumir aliments excitants com el cafè i begudes de cola.

5. Control i gestió del dolor

En les infeccions de transmissió sexual, el dolor pot presentar-se sobretot a la zona anogenital, ja sigui per les lesions o úlceres derivades d’algunes d’aquestes o per la inflamació de teixits urogenitals, del sistema urinari o fins i tot colorectals, és a dir del sistema digestiu. Altres dolors ubicats en altres zones del cos també podrien tenir lloc com a conseqüència de complicacions avançades.

El dolor agut relacionat amb lesions a la pell i/o a les mucoses a la zona anogenital pot empitjorar amb el contacte directe i pot millorar un cop aquestes cicatritzin i es resolguin. Les persones que ho manifesten poden tenir dificultats per desplaçar-se, per eliminar, és a dir per orinar i per anar de ventre, així com per tenir relacions sexuals amb penetració.

El dolor relacionat amb la inflamació urogenital i colorectal també provocarà dificultats en l’eliminació, així com dolor persistent que només remetrà sota tractament.

El dolor és un símptoma que pot afectar la qualitat de vida de les persones que el pateixen.

Aquest influeix en l’estat d’ànim i pot arribar a provocar decaïment i ansietat i, alhora, es veurà afectat per l’estrès de la mateixa malaltia, fet que donarà lloc a un cercle viciós en què el dolor genera ansietat i l’ansietat augmenta el dolor. Per tal de poder sortir d’aquest cercle viciós és important comunicar-ho als professionals de la salut per poder dur a terme un tractament adequat per tal d’eliminar-lo o pal·liar-lo.

Vegeu consells de la infermera davant del dolor

6. Alimentació

Les persones amb una infecció de transmissió sexual (ITS), com qualsevol persona, haurien de tenir uns hàbits d’alimentació saludable. Hi ha molta controvèrsia al voltant de l’alimentació per a les persones amb determinades ITS de tipus cròniques, com el virus de la immunodeficiència humana (VIH) i el virus de l’hepatitis B (VHB), en què en el cas d’aquesta última el consum d’alcohol estaria rotundament desaconsellat. Tot i això hi ha certes recomanacions expresses, alguns aliments poc recomanats, i en cap cas no hi haurà aliments amb efectes miraculosos, que s’hauran de consultar amb la infermera, amb el metge o amb l’especialista. El que sí que és cert és que una alimentació saludable assegurarà la ingesta de nutrients imprescindibles perquè hi hagi un bon funcionament de l’organisme.

7. Acceptació i autoestima

Des del moment en què una persona és diagnosticada d’una malaltia crònica, com és en el cas de la infecció del virus de la immunodeficiència humana (VIH) i del virus de l’hepatitis B (VHB), s’inicia un procés dinàmic cap a l’acceptació del nou estat de salut. El reconeixement d’aquest nou estat s’identifica en un sentiment de pèrdua, i això fa viure un dol. Aquest dol és similar al que es pateix quan es perd una persona, un animal o un objecte estimat. Així doncs, també succeeix quan es tracta de la pròpia salut, quelcom que forma part de la persona. Hi ha diferents etapes, però no sempre es passarà per totes, ni totes les persones ho faran en el mateix ordre, ni durant el mateix temps, ni tampoc no tothom podrà arribar a l’acceptació. Fins i tot hi haurà qui pugui quedar-se estancat en alguna etapa. Tot això dependrà de les característiques de cada persona, de la informació que tinguin sobre la malaltia, dels recursos personals i de l’entorn als quals pugui accedir, de l’etapa vital que s’estigui vivint, de la malaltia en si i com d’avançada estigui. La relació amb els professionals de la salut que acompanyen aquest procés també serà un factor clau en l’evolució de la persona cap a l’acceptació.

Hi ha diversos autors que parlen sobre aquest procés. En aquest cas s’expliquen les etapes que va descriure Elisabeth Kübler Ross sobre el procés d’acceptació:

• Negació: La persona, després de conèixer el diagnòstic, no podrà creure el que li està passant, pensarà que es tracta d’un error de diagnòstic i pot, fins i tot, abandonar el tractament i no seguir les indicacions. Aquesta reacció serveix per amortir el dolor que provocarà el diagnòstic i donarà a la persona un temps per fer-se a la idea de la nova situació de salut. Si la persona no avança en el procés d’acceptació i es queda estancada en aquesta etapa, podria arribar a ser contraproduent.
• Ira: La persona ja no nega el diagnòstic, estarà enfadada i furiosa pel que li està passant i es preguntarà per què ho pateix. Aquesta etapa podria ser positiva sempre que ajudés la persona a prendre una posició activa respecte a la malaltia.
• Negociació: Ja no hi haurà enuig. La persona intentarà buscar acords per millorar la seva salut i la seva qualitat de vida. Hi haurà la creença que es trobarà una cura miraculosa. És el moment en què es busquen solucions.
• Depressió: Es pren consciència de la realitat de l’estat de salut i, inevitablement, es fa una comparació amb els altres i amb un mateix quan no hi havia la malaltia, fent èmfasis en les mancances i en les pèrdues que s’han tingut. Això provoca tristesa, desànim i pors relacionats amb el futur.
• Acceptació: Es tracta de l'etapa més adaptativa, ja que la persona accepta el seu estat de salut. No es tracta d'una etapa de conformisme o de resignació en la qual la persona es manté passiva, sinó més aviat al contrari: la persona accepta les limitacions relacionades amb la malaltia, però té un rol actiu en què hi haurà una predisposició a l’autocura i una bona adherència al tractament. Tot i això, pot no ser l’última etapa, ja que es podria tornar a qualsevol de les altres, segons circumstàncies, com per exemple un brot.

Aquest procés d’acceptació de la malaltia influenciarà i alhora es veurà influenciat per l’estat emocional de la persona i pel seu nivell d’autoestima. Si la persona es troba en un bon moment vital amb un nivell d’autoestima alt, això l’afavorirà de manera positiva en el procés d’acceptació. Igualment, el nivell d’autoestima podrà veure’s minvat si la persona elabora el procés d’acceptació amb dificultat.

En aquest sentit, serà important que per arribar a acceptar la malaltia es treballi per cercar la comoditat en el cos fent accions que acostin la persona al seu cos, a l’autocura, i evitar aquelles que l’allunyin o que amaguin la realitat.

En el cas de les infeccions de transmissió sexual (ITS) cròniques com són el VIH i el VHB, la persona connecta de seguida amb l’estigma social que l’acompanya històricament, invertint molta energia a amagar-se’n fins i tot amb les persones més properes com la parella. Serà important que poc a poc la persona aconsegueixi desconnectar-se de l’estigma social i connectar-se amb el seu estat real de salut, que inicialment no sol presentar complicacions i no ho farà si hi ha un bon control i seguiment, si més no fins passats molts anys.

Serà important, per tant, únicament tenir en compte les mesures per evitar la transmissió a altres persones i l’autocura del propi estat de salut, i sobretot no deixar de fer les activitats de la vida diària, ni allò que es desitja.

8. Relacions amb altres persones

• Amb persones d’un entorn proper
  
  Per a les persones amb una infecció de transmissió sexual (ITS), sobretot si és de llarga durada o crònica, com és el cas de la infecció del virus de la immunodeficiència humana (VIH) i del virus de l’hepatitis B (VHB), pot arribar a ser difícil compartir els sentiments que es desprenen de la vivència del pes del diagnòstic. Tot i això, serà de vital importància evitar l’aïllament i trobar la manera de mantenir el vincle positiu amb l’entorn. 
  
  Serà important que l’entorn més proper conegui el diagnòstic perquè pugui comprendre’n els sentiments o, si més no, tenir una o algunes persones de confiança amb qui poder compartir-ho, així com també la manera com es porta el diagnòstic en el dia a dia, sobretot al començament, i com això fa sentir la persona. És important que aquestes persones siguin empàtiques i sensibles, i que puguin oferir suport encara que no comparteixin o no entenguin certs aspectes de l’altra persona, és a dir acompanyar sense jutjar.
• Amb la parella
  
  Una persona amb una ITS, sobretot si és de llarga durada o crònica, com és el cas del VIH i del VHB, no hauria de tenir cap dificultat afegida a l’hora de trobar parella. El que realment pot ser el causant d’aquestes dificultats és el paper que jugarà l’acceptació de la nova situació de salut, o l’afectació dels estigmes socials en la persona. El nivell d’autoestima i d’autoconcepte en termes generals serà el que posarà barreres a la persona a l’hora de voler acostar-se o d’acceptar un apropament més íntim amb la persona que li agrada. És important que la persona es valori com un tot, no només com un diagnòstic de salut. Ni la infecció ni el propi cos hauran de ser els actors principals, sinó la persona amb el seu conjunt de qualitats.
  
  A l’inici d’una relació de parella, i quan s’està segur dels sentiments mutus, serà important trobar la manera d’explicar a l’altra persona que es té una ITS, de què es tracta i quins sentiments s’hi associen. Si la persona valora la relació, la situació de salut no serà un problema, sinó al contrari: es pot convertir en un aliat que ajudarà en tot el procés i que es convertirà en un gran suport.
  
  Llegiu l’apartat de Sexualitat.

9. Infeccions de transmissió sexual i COVID-19

Una persona amb una infecció de transmissió sexual (ITS), sobretot si és de llarga durada o crònica, com és el cas de la infecció del virus de la immunodeficiència humana i del virus de l’hepatitis B (VHB), té el mateix risc d’infectar-se pel virus causant de la COVID-19, el SARS-CoV-2, que una persona que no tingui cap ITS, independentment del tractament que estigui seguint.

Per altra banda, és important saber que la persona amb una ITS que estigui seguint un tractament i que s’hagi infectat de COVID-19 no hauria de suspendre el tractament. Tot i això s’haurà de consultar amb el professional de la salut per veure quina és la recomanació que cal seguir.

Tenir una ITS no pronostica un mal desenvolupament de la COVID-19, en cas d’estar infectat. En canvi, el risc d’empitjorament augmentarà per la presència de comorbiditats com: malalties cardiovasculars, diabetis, malaltia pulmonar obstructiva crònica, malalties renals cròniques i càncer. Només en el cas de la infecció pel VHB en persones amb carrega viral indetectable, ja sigui perquè ja la van passar o perquè estan en tractament actual, caldrà tenir una especial atenció en el cas de complicacions del SARS-CoV-2, donat que en aquest cas es sol tractar amb medicaments immunosupressors que podrien reactivar el virus de l’hepatitis B.

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) poden contraure’s des de l’inici de les relacions sexuals. Algunes ITS també es contagien per transmissió vertical o maternofilial, és a dir de mare a nadó. En principi, més enllà de l’adultesa, no hi ha canvis en la manera d’abordar-les, però sí que cal donar-los una atenció especial en l’etapa de l’adolescència. La persona amb una infecció de transmissió sexual ha de poder accedir a la informació necessària i adequada per entendre’n tots els aspectes i poder adquirir un nivell òptim d’independència en la cura i en el control de la seva salut.

1. Infeccions de transmissió sexual en la concepció, en l’embaràs, en el part i en l’alletament; 2. Infeccions de transmissió sexual en la infància; 3. Infeccions de transmissió sexual en l’adolescència; 4. Infeccions de transmissió sexual en l’adultesa i la vellesa.

1. Infeccions de transmissió sexual en la concepció, en l’embaràs i en l’alletament

Les Infeccions de transmissió sexual (ITS) són diferents trastorns de salut donats per la infecció o per la infestació de diferents microorganismes vius com virus, bactèries i altres paràsits que es transmeten d’una persona a una altra mitjançant les relacions íntimes o sexuals principalment per la via sexual, però també per la via sanguínia i vertical o maternofilial en el cas d’alguna d’aquestes.

És important recalcar que algunes d’aquestes es poden transmetre al fetus en el moment de la concepció, de l’embaràs, del part o de la lactància, que tot i que no afectarien en cap cas la capacitat reproductiva de la persona que la té, si ho podrien fer els tractaments que s’estigui prenent tant prèviament com durant aquest període, així com arribar a provocar efectes no desitjats en el fetus o en el nounat. Per això és important consultar-ho amb l’equip de salut.

1.1 Concepció; 1.2 Embaràs; 1.3 Part; 1.4 Lactància

1.1 Concepció

En el cas de les infeccions de transmissió sexual (ITS) curables, si es desitja concebre, s’ha de tenir en compte que si es fa durant la infecció activa hi ha un alt risc de transmissió d’aquesta, tant a la parella sexual com al fetus a través de la placenta, i per tant no estaria recomanat fer-ho. El moment recomanat seria posterior a la curació, i s’hauria de consultar amb l’equip de salut exactament en quin moment ja no hi hauria risc.

Si es desitja concebre si s’està fent un tractament per una infecció de transmissió sexual curable, tant si es tracta de l’home com de la dona, s’hauria de planificar el moment amb la infermera i amb l’especialista. En el cas d’estar prenent algun tractament, caldria valorar amb l’especialista si és compatible amb la concepció i, en el cas que no ho fos, quant de temps caldria esperar després de finalitzar el tractament, tant en la dona, pels seus efectes teratogènics (malformacions en el fetus), com en l’home, ja que aquest podria veure reduït el recompte d’espermatozous. Per exemple, en el cas dels antivirals utilitzats en el tractament del virus de la hepatitis C, caldria esperar fins a 6 mesos després de la finalització del tractament.

En el cas de les ITS cròniques com el virus de la immunodeficiència humana (VIH) i del virus de l’hepatitis B, si es desitja concebre s’hauria de consultar amb els professionals de la salut en quin moment i de quina manera seria més segur fer-ho. En el cas del VIH, quan es troba en un moment de càrrega viral indetectable durant un període de més 12 mesos, el risc de transmissió del virus és molt baix, però no nul. Un altre mètode que es podria utilitzar és la profilaxi preexposició (PrEP) en què la protecció és gairebé completa però no total.

Altres mètodes de concebre poden ser la fertilitat assistida o la fertilitat in vitro.

1.2 Embaràs

És important des de la primera visita informar la llevadora i l’obstetre que es té una infecció de transmissió sexual (ITS) i dels tractaments que s’han seguit o que s’estan prenent. De tota manera, en el primer i en el segon trimestre, es fa analítica d’ITS a totes les dones embarassades, segons els protocols establerts.

En el cas de les ITS curables com la sífilis, a més d'afectar la dona embarassada també es pot transmetre al fetus, produint la sífilis congènita, augmentant el risc d’avortament o de mort fetal, o provocant determinades malformacions i discapacitat intel·lectual en el nounat. Per aquest motiu ha de ser tractada el més aviat possible i es recomana l'ús del preservatiu per evitar la reinfecció.

Pel que fa a l’herpes genital, si hi ha l'antecedent d’infecció, podria reaparèixer algun episodi durant l'embaràs i s’hauria de fer tractament, sobretot les últimes setmanes i fins al part per prevenir episodis i afavorir un part vaginal amb seguretat. Si se sospita que pugui haver-hi contagi sexual, es recomana la utilització del preservatiu des del moment en què comencen les molèsties fins que es guareixen les úlceres i, sobretot, si les lesions les presenta la parella sexual.

En la infecció del virus del papil·loma humà (VPH) durant l’embaràs, poden aparèixer berrugues genitals o condilomes que desapareixeran després del part espontàniament o bé que es poden eliminar amb làser, si s’escau. El VPH es considera una infecció de baix risc per al nadó, i només es recomanaria la cesària si els condilomes obstruïssin el canal de part. En la presencia de condilomes és recomanable la utilització del preservatiu. Per altra banda, es recomana a les embarassades la vacuna del VPH.

Pel que fa a les ITS cròniques, el virus de l’hepatitis B no es transmet al fetus ni li provoca cap dany, però el virus de la immunodeficiència humana podria transmetre’s al fetus si la dona embarassada s’infectés durant aquest període, o en el cas que ja ho estigués prèviament i no estigués seguint cap tractament. És important mantenir una carrega viral indetectable en tot moment.

1.3 Part

Durant el treball del part, el risc de transmissió de les infeccions de transmissió sexual (ITS) és elevat, per això serà important haver resolt aquelles que siguin curables, i per a les que són cròniques caldrà un seguiment per part dels professionals de la salut.

En alguns casos, el nounat infectat podria presentar símptomes específics. En altres, com la sífilis, la infecció podria passar desapercebuda al naixement, podent donar seqüeles posteriors, físiques i mentals permanents en el nadó, o convertir-se en infecció crònica.

En el cas de l’herpes genital, durant el part es podria transmetre al nounat, sobretot si es tracta d’un primer episodi. La infecció del nounat podria ser molt greu i aparèixer passats uns dies del naixement, produint lesions a la pell, als ulls o al sistema nerviós central. En aquests casos, per prevenir el contagi, estaria recomanada una cesària.

Tant la clamídia com el gonococ podrien passar desapercebuts durant l'embaràs i podrien transmetre’s al nounat en el moment del part, produint, sobretot, una infecció ocular greu, una infecció pulmonar en el cas de clamídia o una infecció generalitzada en el cas de gonococ. Per evitar la infecció ocular es recomana a tots els nounats que després del part se’ls apliqui una pomada ocular.

En el cas del virus de la immunodeficiència humana el risc de transmissió és molt baix si es fa un seguiment, sobretot els dies previs al part, per assegurar-se que la mare té una càrrega viral indetectable. El risc augmenta si hi ha trencament de la bossa de líquid amniòtic molt temps abans del part, que el futur nounat empassi part d’aquest líquid, que el part sigui feixuc i de llarga durada, o que no es netegi l’interior de la boca del nounat en néixer. En dones a les quals es detecta càrrega viral, es recomana dur a terme una cesària abans de l’inici de les contraccions de part.

En el cas del virus de l’hepatitis B el risc de transmissió durant el part és molt alt, ja sigui per via vaginal com per cesària. Aquest risc gairebé desapareix si s’administren al nounat, immediatament després del part, immunoglobulines específiques per al virus de l’hepatitis B, i s’inicia la pauta profilàctica de vacunació contra l’hepatitis B. En el cas del virus de l’hepatitis C, la transmissió durant el part té un risc baix, ja sigui un part vaginal o per cesària. Aquest risc, però, anirà en relació a la càrrega viral de la mare.

La coinfecció de diverses ITS augmentarà el risc de transmissió al nounat durant el part, per això serà molt important haver iniciat un seguiment amb l’equip de salut des d’abans de la concepció.

1.4 Lactància

No totes les malalties de transmissió sexual es transmeten a través de la llet materna. Caldrà la valoració de l’equip de salut per valorar-ne el risc.

En el cas del virus de la immunodeficiència humana, donat que s’elimina per la via de la llet materna, sí que presenta un alt risc de transmissió al nounat. Per tant, estaria desaconsellat donar el pit. No obstant això, si la mare té una bona adherència al tractament antiretroviral i presenta una càrrega viral indetectable, el risc de transmissió disminueix. Per aquest motiu caldria valorar amb l’equip de salut si es podria dur a terme la lactància o no.

Pel que fa al virus de l’hepatitis C i B, si s’ha fet correctament la profilaxi postnaixement presenten un risc molt baix, gairebé nul, de transmissió per la via de la llet materna. Per tant, no estaria desaconsellat l’alletament matern.

2. Infeccions de transmissió sexual en la infància

2.1 Transmeses per via vertical o maternofilial; 2.2 Transmeses per abús sexual a menors

2.1 Transmeses per via vertical o maternofilial

Algunes infeccions de transmissió sexual (ITS) podrien ser transmeses de mare a fill per via vertical com el virus de la immunodeficiència humana, el virus de l’hepatitis B i C, la sífilis, el virus del papil·loma humà, el trachomatis, el gonococ, el treponema vaginalis o el virus de l’herpes simple.

Consultar l’apartat d’ITS en la concepció, l’embaràs, el part i l’alletament.

En el cas de les ITS curables, el nadó infectat s’hauria de tractar precoçment, en funció dels protocols per a cada una de les diferents infeccions, per, d’aquesta manera, no arribar a presentar cap complicació posterior. En els casos de nens provinents d’altres països on no hi hagi hagut un seguiment i un control d’aquestes infeccions, s’hauria d’abordar el tractament el més aviat possible.

En el calendari vacunal aprovat a Catalunya i a Espanya, s’estableixen les dosis necessàries per generar anticossos del virus de l’hepatitis B, que s’administra a partir dels 2 mesos de vida per tal de tenir una bona protecció.

En el cas de les ITS cròniques, hi haurà d’haver un bon control i un correcte tractament de la infecció, si s’escau, i evitar així complicacions de salut. Això permetrà que l’infant pugui portar una vida absolutament normal.

És important involucrar l’infant en l’ administració del tractament. És imprescindible fomentar una bona relació amb els professionals de la salut que l’acompanyen, ja sigui la infermera, el metge d’atenció primària o l’especialista.

S’ha d’explicar als nens de manera entenedora què és la infecció que tenen per tal que no es creïn tabús al seu voltant. Cal treballar per augmentar la seva autoestima i evitar que se sentin avergonyits o cohibits. Alhora, més enllà dels pares i de la família, els amics propers de l’infant haurien de conèixer i entendre la infecció per normalitzar-la i poder acompanyar-lo en tot moment.

2.2 Transmeses per abús sexual a un menor

Segons s’exposa en el "Pla funcional d’ITS. Protocol clínic. Àmbit Metropolità Sud", elaborat per la Generalitat de Catalunya (2018), l’abús sexual a menors, nens o adolescents, és una realitat infradiagnosticada al nostre entorn. Si un nen o una nena és diagnosticat o diagnosticada per una infecció de transmissió sexual (ITS), fet infreqüent, aquest és un indicador clar d'abús sexual. Aquesta problemàtica és més freqüent en nenes que en nens. Si hi ha aquesta sospita, cal remetre a una unitat especialitzada per completar el diagnòstic de manera multidisciplinària, on s’avaluarà l’entorn social, l’estat psicològic i les possibles dades de l’exploració física.

Des del punt de vista de les ITS, el diagnòstic en la infància serà igual que per a l’adolescent i l’adult, tot i que certes tècniques no estaran indicades.

Respecte al tractament profilàctic d’ITS en l’infant prepuberal, és a dir que encara no ha entrat a la pubertat, serà generalment contraindicat si és asimptomàtic i caldrà ser valorat pels professionals de l’equip de salut.

3. Infeccions de transmissió sexual en l’adolescència

Des del punt de vista dels aspectes més físics, tant els mecanismes de transmissió com les manifestacions clíniques, el diagnòstic i el tractament de les infeccions de transmissió sexual (ITS) en l’adolescent no es diferencien dels de l’adult.

El més destacat en aquesta etapa vital és la vulnerabilitat que presenta d’adolescent vers les ITS. En aquesta etapa, es viu un desenvolupament psicosocial i un augment de l’autonomia i de la capacitat de prendre decisions que pot portar l’adolescent a exposar-se a situacions de risc, en aquest cas de contraure ITS.

Per altra banda, l’adolescència és una etapa de la vida en què, a part de succeir-se una sèrie de canvis físics, té lloc un posicionament i una reafirmació de la persona en el seu entorn com a ésser social en què es definirà la seva personalitat. Aquest moment vital requereix certa fortalesa interna, que es podria veure minvada, o si més no alterada, davant el procés d’acceptació d’una nova situació de salut en el cas que l’adolescent s’infectés d’una ITS.

Segons s’exposa al "Pla funcional d’ITS. Protocol clínic. Àmbit Metropolità Sud", elaborat per la Generalitat de Catalunya (2018), és un factor de risc l’edat precoç de les relacions sexuals i el temps passat des de l’inici d’aquestes. Així doncs, s’ha observat que un 25 % de nois i noies en el primer any de relacions sexuals presenten la primera ITS, amb recurrències freqüents. Segons l’enquesta de Factors de Risc a l’Escola Secundària (FRESC) del 2016 als adolescents de Barcelona ciutat, el 25,1 % dels nois i el 22,7 % de les noies de 4t d’ESO havien tingut alguna relació sexual amb penetració, i a 2n de batxillerat i als cicles formatius de grau mitjà la xifra augmentava fins al 53,7 % en el cas dels nois i fins al 52,8 % en les noies havent utilitzat un mètode anticonceptiu efectiu (preservatiu, píndola o anell vaginal) en l’última relació sexual amb penetració més del 80 %. El preservatiu continua sent el mètode anticonceptiu més usat però està en descens, contràriament a la píndola de l’endemà, que ha augmentat en alumnes de 4t d’ESO, en què els nois diuen haver-la usat en un 17,0 % i les noies en un 23,0 %.

Fer controls rutinaris en l’adolescent sobre les possibilitats de contraure ITS és fonamental, tot i que sovint no s’arriba a produir ja que, tot i reconèixer el concepte de menor madur, hi ha dubtes per part dels adolescents sobre confidencialitat i privacitat que poden arribar a ser una barrera a l’hora de buscar consell mèdic.

El professional de la salut a l’hora de fer una anamnesi en termes de sexualitat ha de ser curós, però alhora clar, directe, explícit i no ha de tenir prejudicis i també ha d’incloure els aspectes sobre el risc d’ITS. S’ha de tenir en compte que a l’hora de fer una exploració física de l’àrea genital pot haver-hi malestar per part de l’adolescent, especialment en les noies.

Estarà recomanat en la noia adolescent sexualment activa asimptomàtica un cribratge anual per a clamídia i gonococ.

Quan la noia adolescent ha estat víctima d’abús sexual o refereix haver tingut una relació sexual de risc, s’haurà d’aplicar el protocol de profilaxi de les ITS i si és necessari segons el criteri del protocol, i també el tractament profilàctic del virus de la immunodeficiència humana (VIH).

En el cas d’adolescents diagnosticats d’una ITS, sobretot en el cas del VIH, serà important acompanyar l’adolescent perquè no organitzi la seva vida en funció de la malaltia, sinó que se senti com qualsevol adolescent capaç i digne de fer tot allò que es proposi. Serà convenient que aprengui a viure aquesta nova situació de salut com quelcom que forma part de la vida de la persona, no com allò que la defineix ni contra la qual cal lluitar o de la qual s’ha de fugir.

Forma part de les cures de salut ajudar a entendre la responsabilitat que comporta la possibilitat de transmissió si no es tenen en compte les mesures de protecció. També és important la comunicació amb els pares de l’adolescent, que en la majoria dels casos també hauran de passar per un procés d’acceptació de la nova situació de salut i seran els que l’hauran d’acompanyar des d’una posició activa i respectuosa.

És interessant conèixer altres persones del mateix grup d’edat que es troben en la mateixa situació de salut i poder formar part d’un col·lectiu o d’una xarxa associativa al voltant d’aquesta per trobar punts en comú i compartir tant els problemes i les preocupacions com els aspectes positius.

Per evitar l’aïllament que pot provocar la nova situació de salut, podria ser interessant per a l’adolescent compartir, explicar i fins i tot involucrar-se en la divulgació d’informació veraç respecte de la malaltia, i així evitar l’estigmatització deguda a la desinformació.

4. Infeccions de transmissió sexual en l’adultesa i la vellesa

Les persones amb infeccions de transmissió sexual (ITS) curables no solen presentar alteracions o complicacions en els seus cicles hormonals un cop tractada i curada la infecció, en el cas que s’hagi abordat abans de l’aparició de trastorns relacionats.

Les persones amb ITS cròniques en tractament i seguiment per l’equip de salut tampoc no veurien alterats els seus cicles hormonals més enllà de les casuístiques personals, com passaria amb persones no infectades, sempre que no hagin aparegut trastorns relacionats abans d’haver iniciat el tractament i el seguiment.

L’adult gran amb una infecció de transmissió sexual crònica, com podria ser el virus de la immunodeficiència humana, no presentarà diferencies degeneratives específiques per aquest motiu respecte a un adult grans que no la presenti.

És important conèixer el maneig de les infeccions de transmissió sexual (ITS) en les diferents situacions de vida:

1. Sexualitat; 2. Vacunacions; 3. Donacions de sang i teixits; 4. Mares i pares amb fills amb una infecció de transmissió sexual; 5. Conviure amb una persona amb una infecció de transmissió sexual; 6. Àmbit laboral; 7. Drets i deures; 8. Associacions i grups de suport.

1. Sexualitat

La persona amb una infecció de transmissió sexual (ITS) curable, abans i durant el tractament, haurà de tenir precaucions a l’hora de tenir relacions sexual, donat que podria transmetre la infecció a les seves parelles sexuals. Un cop curada la infecció, com qualsevol altra persona, haurà de prendre les precaucions habituals per no tornar a infectar-se.

La persona amb una ITS crònica o de llarga durada, de la mateixa manera, haurà de tenir precaucions a l’hora de tenir relacions sexual, donat que podria transmetre la infecció a les seves parelles sexuals i alhora també podrien coinfectar-se’n altres. Val la pena conèixer els mètodes actuals de protecció i valorar-ne el millor ús.

Més enllà del risc de transmissió associat a les relacions sexuals, des del moment del diagnòstic apareixeran molts factors que influenciaran en la gestió de la pròpia sexualitat en les persones amb una ITS, així con en les seves parelles sexuals:

1.1 Estigma social,1.2 Lesions genitals,1.3 Baixa autoestima,1.4 Tractaments que modifiquen la libido.

1.1 Estigma social

El diagnòstic d’una infecció de transmissió sexual sol ser, si més no, impactant. Quelcom que marca un abans i un després, no només per les implicacions que un mateix creu que hi haurà en la pròpia salut física, sinó també per les implicacions relacionals, tant amb l’entorn més proper i íntim com amb la resta de persones en general. Tot plegat és conseqüència de l’estigma social històric que hi ha d’algunes de les infeccions de transmissió sexual (ITS), perquè avui dia la majoria d’aquestes són curables de manera relativament ràpida i senzilla, i les que cronifiquen, gracies al tractament i al seguiment, solen tenir una bona evolució.

Aquest estigma social afecta sobretot l’esfera sexual de la persona que té la ITS, ja que aquesta, durant el procés d’acceptació del nou estat de salut, possiblement veurà afectada la visió de la pròpia sexualitat.

Històricament les ITS en general han tingut llargs períodes de mal pronòstic, causant lesions i complicacions doloroses i fins i tot la mort, com la de la sífilis primerament i la del virus de la immunodeficiència humana més tard. La manca de tractaments efectius evocava les persones que s’infectaven a malalties que se’n derivaven, i sobretot als judicis morals de l’època.

Les persones que desenvolupaven aquestes malalties i aquestes complicacions eren jutjades per la seva moralitat i excloses de la societat per por al contagi.

La ignorància i la desinformació de les comunitats socials i l’ús de la moralitat des dels poders opressors dels estaments religiosos i polítics han estat, al llarg de la historia, la base de l’estigma encara actual de la majoria de les ITS.

En l’actualitat, tot i tenir a l’abast fonts d’informació veraç i assequible a tothom, continua havent-hi un rebuig i una por inicial cap a segons quines ITS, fet que s’esvaeix quan la persona s’informa de la facilitat de tractament i de la bona evolució d’aquestes infeccions.

1.2 Lesions a la zona genital

Les lesions a la zona genital que poden tenir lloc en algunes de les infeccions de transmissió sexuals poden provocar picor, coïssor o cremor, així com una menor elasticitat en la pell que pot arribar fins i tot a provocar clivelles o ferides. Aquestes poden aparèixer tan a la pell de la zona púbica com a la zona perineal o a les mucoses de la zona interna de la vagina o de l’anus.

Aquestes lesions poden arribar a dificultar les relacions sexuals. S’hauria de reduir la fricció amb lubricants, evitar teixits de licra o sintètics, sent millor de cotó i transpirables, així com assegurar una bona higiene de la zona íntima però evitar-ne la higiene excessiva (menys de 2 cops al dia, incloses les dutxes), i l’ús de tovalloletes íntimes.

Serà de gran importància seguir el tractament, tant oral com tòpic en el cas que així es recomani, per a la curació de les lesions a la zona íntima.

1.3 Baixa autoestima

Hi ha una creença errònia que relaciona la satisfacció sexual amb l’atractiu físic normatiu construït des de les grans empreses publicitàries, no des de la realitat de les persones.

El diagnòstic d’una infecció de transmissió sexual pot comportar un canvi en la imatge corporal, ja sigui per l’aparició de lesions a la zona íntima com per l’estigma que avui dia encara acompanya aquestes infeccions, podent influir en l‘autoestima de la persona.

Quan aquesta està disminuïda pot portar a la no-acceptació del propi cos, a la vergonya i a la por al rebuig dels altres. Això pot fer que la persona eviti el contacte íntim amb altres persones. Serà molt important generar una relació de confiança abans de tenir relacions intimes, i serà recomanable poder parlar-ne i compartir-ho amb la parella sexual i expressar el que se sent i el que es necessita perquè ambdues persones puguin actuar amb respecte i comprensió.

Tot i així, hi haurà persones que potser no estiguin preparades o no vulguin compartir-ho amb les seves parelles sexuals perquè no s’han establert vincles de confiança.

1.4 Tractaments que disminueixen la libido o que provoquen disfunció erèctil

Consulteu amb un professional de la salut els possibles efectes adversos relacionats amb la libido i amb la funcionalitat sexual si se sospita que poden tenir relació amb el tractament que s’està seguint.

El tractament de l’esfera sexual de les persones que tenen una infecció de transmissió sexual, ja sigui curable o crònica, és quelcom de gran importància, i no sempre es fa a causa del fet que encara hi ha tabús a l’hora d’abordar aquest tema, tant per part de la persona com per part del professional de la salut. Quan una persona presenta alteracions en aquest sentit, hauria de comunicar-ho a l’especialista, al metge o a la infermera i, si s’escau, caldrà un abordatge multidisciplinari.

2. Vacunacions

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) en si no presenten cap contraindicació amb la vacunació, tant amb les vacunes convencionals i periòdiques com amb les excepcionals. Les precaucions en aquest sentit aniran sempre relacionades amb el tractament que s‘estigui seguint.

S’haurà de consultar amb els professionals de l’equip de salut si està recomanada la vacunació en cada malaltia i si algun dels tractaments que s’està seguint pot influenciar en aquesta.

En el cas de persones amb infecció per virus de la immunodeficiència humana, estarà recomanat assegurar la vacunació de:

• Hepatitis A i B
• Grip 
• Malaltia meningocòccica 
• Pneumònia pneumocòccica 
• Tètanus, diftèria i tos ferina

Per altra banda, avui dia hi ha la vacunació per prevenir algunes ITS que caldrà tenir en compte:

• Hepatitis A i B: aquesta vacuna forma part del calendari vacunal dels infants 
• Virus del papil·loma humà

3. Donacions de sang i de teixits

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) curables, en general, passat el temps establert pels protocols de donació un cop tractada i curada la infecció, no limiten la persona a l’hora de poder fer una donació de sang o de teixits. No obstant això, en algunes persones la donació no serà possible, com per exemple en el cas de la sífilis o del virus de la immunodeficiència humana. En el cas de les parelles sexuals d’una persona amb una ITS, també podria haver-hi certes limitacions a l’hora de fer una donació. Per aquest motiu, es recomana consultar directament amb el Banc de Sang i de Teixits (cliqueu aquí per consultar si es por donar).

4. Mares i pares amb fills amb una infecció de transmissió sexual

L’adolescent que ha estat diagnosticat amb una infecció de transmissió sexual (ITS), sobretot si és crònica, necessitarà l’acompanyament de l’equip de salut per poder abordar la seva nova situació de salut, així com per conèixer quines són les cures i les precaucions que haurà de tenir en compte. Així mateix, aquest acompanyament s’hauria de fer amb el seu entorn familiar més proper: pares i germans. A cadascun li generarà unes dificultats i desenvoluparà uns mecanismes per poder elaborar el seu propi procés d’acceptació.

Abans d’intentar entendre la vivència dels pares amb un fill adolescent amb una ITS, serà important conèixer com se sent aquest amb el diagnòstic respecte als seus pares:

• L’adolescent viurà la malaltia d’una manera, i els pares la viuran d’una altra. Per tant, pot ser que no es trobin en el mateix nivell d’acceptació psicoemocional, i això pot generar conflictes a l’hora de gestionar les emocions. En ocasions, els pares tenen més dificultat per acceptar un diagnòstic, sobretot en les ITS cròniques o de llarga durada, i se senten més afectats i poden arribar a extrapolar aquest sentiment en l’adolescent en comptes d’intentar valorar d’una manera objectiva la vivència d’aquest.
• A l’adolescent amb pares sobreprotectors, si no aprèn a enfrontar-se als reptes vitals que poden arribar a plantejar-se, li mancaran recursos en el futur. Segons la manera com els pares s’impliquin en la gestió de la infecció, l’adolescent en comptes d’evolucionar a una persona autònoma, independent i amb capacitat d’autogestió pot esdevenir una persona dependent de les cures i de les decisions dels seus progenitors.

Els pares, d’altra banda, també experimentaran sentiments propis que els influiran en la gestió de la ITS del fill o de la filla. Igual que aquest o aquesta, ells també hauran d’elaborar el seu propi procés d’acceptació. Alguns dels sentiments que es poden manifestar són:

• Por, per l’evolució de la infecció i per la vivència del fill. En definitiva, por pel possible patiment del fill o de la filla.
• Confusió, sobretot si no es coneix ningú proper de qui se’n pugui conèixer-ne la vivència.
• Culpabilitat i autoresponsabilitat per no haver pogut evitar que el fill o la filla s’hagi contagiat.
• Ràbia i negació de la infecció del fill o de la filla. Fins i tot, en ocasions, creen tabús al voltant d’aquesta i no deixen parlar de segons quins temes que el fill o la filla potser necessita compartir. Això sol succeir quan els pares no accepten el diagnòstic.
• Frustració, si la milloria és lenta.
• Sobreprotecció del fill o de la filla allunyant-lo o allunyant-la de la responsabilitat de l’autocura i de la presa de decisions, i necessitat d’aïllar-lo o d’aïllar-la del món per evitar-li el patiment d’enfrontar-s’hi.
• Necessitat de saber-ho tot sobre la infecció de transmissió sexual, a vegades fins i tot buscant un altre diagnòstic o remeis miraculosos.
• Dificultat per prendre decisions pel que fa al tractament per por d’equivocar-se o per sentir-se qüestionats pel seu entorn o pels professionals de la salut.
• Tristesa, transmetent-la en l’ambient familiar i provocant actituds obsessives en el fill o en la filla.
• Distanciament físic per certes barreres emocionals creades, permetent únicament el contacte físic en l’aplicació de cures o de tractaments. Això evocarà un sentiment de rebuig inconscient.
• Conflictes de parella a causa de les desavinences a l’hora d’implicar-se en les cures i a l’hora de prendre decisions.

Com a tercer element, hi haurà els germans, que també hauran d’elaborar el seu propi procés d’acceptació i tindran la necessitat de formar part activa en les situacions familiars en què la infecció dels germà sigui el focus. Aquests poden manifestar:

• Enveja i gelosia per sentir que el germà que té la infecció sembla tenir més privilegis i rep més atenció dels pares i de l’entorn en general.
• Ressentiment cap als pares per no dedicar-li el mateix temps que al germà.
• Necessitat de fingir malalties, crear situacions conflictives, enfadar-se i irritar-se amb facilitat, o fins i tot tenir una actitud agressiva i hostil per castigar els pares per no sentir un tracte igualitari. Tot això solen ser conductes no conscients.

Algunes de les recomanacions que poden ajudar els pares a poder gestionar millor la malaltia del fill o de la filla i que alhora facin que aquesta pugui enfortir les relacions entre els membres de la família són:

• Parlar obertament de la infecció amb el fill o amb la filla i amb els germans i dels sentiments que aquesta evoca.
• No castigar mai quan es tracta de temes relacionats amb la infecció, ni utilitzar els tractaments ni les visites als professionals de la salut com a càstigs.
• Implicar-se per igual en l’acompanyament.
• Apoderar-se en el coneixement de la ITS, buscar informació en fonts fiables.
• Viure el present i evitar obsessionar-se amb el que podria venir.
• Evitar el negativisme i fomentar l’optimisme.
• Buscar l’acord entre ambdós progenitors i evitar els conflictes.
• Abordar la infecció com una característica més de l’adolescent, però no com l’únic tret que l’identifica i com quelcom que s’ha de cuidar i parar-hi atenció.
• Tractar l’adolescent amb normalitat.
• Mostrar a l’adolescent que no és l’única persona amb dificultats, que tothom té alguna cosa que ha de vigilar, i que moltes persones encara que no ho sembli també poden tenir algun trastorn al qual han de parar atenció.
• Fomentar la independència i l’autocura.
• Manifestar les emocions, ser afectuosos i afectius, abraçar-se i no evitar mai el contacte ni limitar-lo només a les cures. El tacte serà fonamental per a la relació i per al vincle afectiu entre els membres de la família.
• Acompanyar el fill, ajudant-lo, i a mesura que creixi i maduri, deixar que prengui les seves pròpies decisions i que poc a poc assumeixi més responsabilitat.
• Motivar el fill o la filla perquè no deixi de fer allò que vulgui i, si no es pot, ajudar-lo a buscar alternatives.
• Estar disponibles emocionalment per quan el fill o la filla necessiti compartir els sentiments, sense crear tabús.

5. Conviure amb una persona amb una infecció de transmissió sexual

Totes les persones, també les que tenen una infecció de transmissió sexual (ITS), són éssers socials que molt o poc conviuran o s‘envoltaran d’altres persones.

Les persones amb trastorns crònics, com podrien ser les ITS cròniques, encara que aquestes no alterin el dia a dia de la persona, tendeixen a no voler preocupar els altres respecte a les complicacions que puguin arribar a acompanyar la infecció. Aquesta no seria la situació ideal. Tant si es té un bon control de la infecció com si no, la persona ha de poder compartir la seva vivència de la salut amb algú proper i de confiança. Serà de gran importància, no tan sols per al benestar emocional sinó també per al procés i per al control de la infecció, que la persona pugui sentir-se acompanyada i que pugui rebre el retorn positiu de l’entorn.

La notícia d’un diagnòstic d’una ITS fa que sorgeixin situacions i circumstàncies a vegades negatives en les relacions que la persona té amb el seu entorn.

La família normalment serà el suport directe de la persona amb una ITS i, en concret, sempre hi haurà una persona que serà el suport principal i que haurà de portar el pes de l’acompanyament sobretot si es presenten dificultats. També en formaran part l’entorn proper com els amics més propers o les persones de l’entorn més institucional com els professionals de la salut, les organitzacions no governamentals o els grups d’ajuda.

Els que convisquin o siguin a prop d’una persona amb una ITS haurien de tenir present que:

• Estan convivint amb una persona que està passant per un moment difícil
• La persona pot ser que reclami més atenció, fet que podria provocar el recel d’altres membres com germans, fills, parella, etc., i aquests, encara que potser sense voler-ho, podran manifestar cert ressentiment.
• La nova situació de salut pot desencadenar canvis relacionals i de rols dins de la família a causa de la no acceptació, que podria desestabilitzar tot els membres i obligar a crear nous rols.
• Poden ocórrer canvis en l’àmbit socioeconòmic, potser per la renúncia a determinades activitats, per por al rebuig o per l’estigma.
• És habitual sentir malestar sobretot a l’inici, sensació de culpa, frustració, impotència, etc.
• La persona amb ITS pot mostrar-se distant, físicament i emocional. Per exemple, en la parella es podrà veure afectada la sexualitat.

Conviure amb una persona amb ITS voldrà dir acompanyar-la en la superació de les fases del procés d'adaptació, entenent que en alguns moments negarà la infecció, buscarà remeis miraculosos, estarà trista i podrà bolcar la seva ràbia vers la infecció injustament cap a la família i cap a l’entorn proper. Tot això serà necessari per poder continuar avançant en aquesta acceptació. De vegades la ràbia es dirigeix cap a les persones de confiança, justament perquè se sap que podran contenir-ho i fins i tot prendre-ho com a una reafirmació del vincle. També s’ha de comprendre que no totes les persones tindran la mateixa tolerància a les dificultats.

Si l’afectat és un adolescent, pot haver-hi dificultats en la relació amb els germans així com entre els pares per desacords a l’hora d’acompanyar-lo en la presa de decisions.

La parella de la persona amb una ITS pot arribar a sentir la necessitat de fugir i fins i tot sentir rebuig o pena en moments puntuals. En ocasions, la infecció podria preocupar més la parella que qui la té, i la impotència de no aconseguir la implicació de la persona que té la infecció podria comportar desavinences.

La persona que convisqui directament amb qui ha rebut un diagnòstic recent d’una ITS respecte a la persona amb una infecció de transmissió sexual hauria de:

• Tenir paciència amb els canvis d’humor, ja que no són contra la persona, sinó contra la infecció.
• No pressionar per seguir les recomanacions, els controls o els tractaments. Respectar la capacitat de decisió de qui té la ITS.
• Respectar que la persona necessiti en algun moment oblidar-se de la infecció i donar-se un petit descans.
• No prendre mai decisions per l’altra persona.
• Valorar altres aspectes de la vida més enllà de la infecció.
• Escoltar i mostrar empatia.

I, respecte a si mateix, hauria de:

• Gaudir dels seus propis moments i de la seva independència, encara que s’estigui passant per un moment difícil.
• Viure el present i gaudir-lo, i no pensar únicament en allò que podria passar.
• Viure la infecció com una part de la vida, però no com l’única cosa ni com allò que la dirigeix.
• Compartir els seus sentiments de manera sincera, siguin bons o no tan bons, i també els dubtes i les inquietuds.

6. Àmbit laboral

Les persones amb una infecció de transmissió sexual (ITS) poden arribar a sentir dificultats afegides en l’àmbit laboral i professional sobretot relacionades per l’estigma històric que aquestes provoquen socialment encara a dia d’avui.

Els trastorns crònics, sobretot si tenen limitacions associades, provoquen un impacte negatiu sobre la situació laboral de les persones que els tenen. A més, això s’agreuja en grups amb factors de vulnerabilitat, com el baix nivell educatiu, ser dona o en professions d’alta exigència. Segons el document “Situación laboral de las personas con infección por el VIH en España” publicat el 2018 pel Plan Nacional sobre el SIDA, del Ministerio de Sanidad, Consumo y Bienestar Social, segons estudis realitzats a inicis dels anys 2000 es va determinar que la infecció per VIH perjudicava l'accés, el manteniment i la reinserció als llocs de treball del grup d'edat més productiu de la població activa degut a la severitat de la malaltia i a la discriminació associada al diagnòstic. Actualment, amb els avenços en el tractament de la infecció, les persones diagnosticades del VIH han millorat en qualitat i en esperança de vida i poden portar una vida saludable i contribuir amb la força laboral a les comunitats. Segons dades del 2021, del registre de vigilància epidemiològica a Espanya, més del 97 % dels casos nous d'infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) es troben en edat laboral (16-64 anys). Més dades exposades en aquest informe fan referencia a una enquesta realitzada a una mostra amb una moderada representativitat de la població amb VIH que resideix a Espanya, en què es conclou que les persones amb aquest diagnòstic tenen diferències d'accés al mercat laboral segons el nivell acadèmic, sent únicament aquelles persones amb un nivell educatiu baix les que veritablement presenten les taxes de desocupació majors respecte de la població general. Per altra banda, es fa evident una major bretxa de gènere en aquesta població en què les dones amb la infecció presenten menor nivell d'estudis, major incapacitat laboral, major durada de la desocupació i major percentatge d'ocupacions a temps parcial.

En ocasions, una ITS crònica podria utilitzar-se com un element d’exclusió en algunes professions o en l’accés a alguns llocs de treball, sense explicació mèdica plausible. Però la realitat és que les persones amb VIH poden realitzar qualsevol ocupació amb la mateixa capacitat que qualsevol altra persona, no tenint l'obligació legal de comunicar l’estat serològic ni a la empresa ni a les persones de l'entorn laboral. Els serveis de prevenció de riscos laborals o les mútues no han d'informar l'empresa d’aquest diagnòstic. El dret a la intimitat és un dret fonamental protegit per la Constitució espanyola i també recollit a l'Estatut dels Treballadors entre els drets laborals individuals bàsics.

És, per tant, molt important no permetre que s’etiqueti les persones en funció d’un diagnòstic, sinó fer valdre les capacitats d’aquesta de manera objectiva a l’hora d’accedir a una feina. Cal tenir present en tot moment que els treballadors, tinguin un trastorn crònic o no, gaudeixen del dret de poder compaginar la vida laboral amb el propi control de salut. També serà interessant en alguns casos i amb el suport de les associacions de pacients lluitar contra les administracions i pressionar-les per canviar allò que vulneri aquests drets.

7. Drets i deures

En ocasions les persones poden sentir vulnerats els seus drets com a ciutadans en relació amb la seva salut. També, a vegades, es desconeixen quins són els deures de cadascú. Per conèixer a què es té dret, a què es pot accedir, què es pot esperar del sistema de salut i dels professionals que hi treballen i alhora allò que forma part de les responsabilitats del ciutadà podeu consultar:

- Drets i deures ciutadans 
 

8. Associacions i grups de suport

Les associacions de persones afectades per un trastorn de salut, o en aquest cas que tenen una infecció de transmissió sexual (ITS), són organitzacions sense ànim de lucre que treballen per l’apoderament de les persones i del seu entorn, oferint suport i informació veraç.

Avui dia hi ha moltes associacions adreçades a aquestes persones. Des de la Generalitat de Catalunya es recomanen tot un seguit d’associacions i de centres als quals adreçar-se en el cas no només de la infecció per VIH, sinó també per altres infeccions de transmissió sexual.

Feu clic a: On adreçar-vos 

L’acció i la presència d’aquestes associacions influeix de manera positiva en la qualitat de vida de les persones amb una ITS. Les persones que hi tenen un vincle solen estar més i millor informades i se senten més i millor acompanyades, no només pels professionals de la salut que hi treballen, sinó també per la resta de persones en la mateixa situació que en formen part, ja sigui com a voluntariat o com a col·laboradors. També s’ha observat que aquestes associacions poden arribar a ser, en ocasions, una eina terapèutica que els mateixos professionals de la salut (metge, especialista, infermera...) poden arribar a utilitzar per ajudar a millorar la gestió de l’estat de salut.

Les infeccions de transmissió sexual (ITS), més enllà del diagnòstic d’aquestes, poden acompanyar o ser acompanyades per trastorns o complicacions.

Els problemes de salut relacionats amb les ITS poden dividir-se en:

1. Comorbiditats o malalties prevalents associades
2. Trastorns psicològics associats
3. Hàbits de vida no saludables relacionats

1. Comorbiditats o malalties prevalents associades

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) curables, si són detectades i curades de manera precoç, no deixaran seqüeles.

Segons el “Pla funcional d’ITS. Protocol clínic. Àmbit Metropolità Sud”, elaborat per la Generalitat de Catalunya, les ITS esdevenen un problema de salut pública important per:

• Morbiditat elevada. Són la segona causa entre les malalties infeccioses declarades a Europa, després de les infeccions respiratòries.
• La invalidesa i les seqüeles produïdes si no hi ha un diagnòstic precoç i un tractament adequat. Per exemple, en el cas de la clamídia i la gonorrea o gonocòccia, amb malaltia inflamatòria pelviana, embarassos ectòpics i infertilitat; o, en el cas dels homes, afectació als testicles, pròstata i uretra. I, en el cas de la sífilis, si aquesta queda latent i asimptomàtica, amb el temps podria provocar afectació de teixits nerviosos o vasculars.
• La relació amb altres trastorns de salut, per exemple amb el virus del papil·loma humà o amb els càncer de cèrvix, anal, vulvar i de cavitat oral, així com també de penis en els homes.
• La transmissió transplacentària o vertical en dones embarassades, provocant complicacions associades en la dona i en el fetus/nadó.
• La transmissió en el part o en la primera etapa de la vida per l’estreta relació entre mare i nadó, provocant a aquest últim complicacions oculars i pulmonars, entre altres.
• L’increment de coinfecció del VIH en persones que presenten altres ITS.

2. Trastorns psicològics associats

Ansietat i depressió

El diagnòstic recent d’una infecció de transmissió sexual, sobretot en el cas de les cròniques o de llarga durada, pot arribar a desenvolupar trastorns psicològics d’ansietat i de depressió. Aquest fet podria tenir lloc per motius molt diversos, però, en tot cas, s’observa una relació d’aquests trastorns amb l’acceptació del diagnòstic i de l’autoestima, amb l’estigma social històric i també amb el control de la malaltia. Moltes persones identifiquen tenir trets depressius o d’ansietat però ho incorporen en el seu dia a dia sense procurar una solució. Serà important comentar amb l’equip de salut si s’observen símptomes de desànim o d’ansietat i, si s’escau, s’haurà de derivar al professional de la salut especialitzat, ja sigui psicòleg o psiquiatre, i fer un seguiment multidisciplinari.

3. Hàbits de vida relacionats

Consum de tabac i d’alcohol

Hi ha una relació entre un consum elevat de drogues legals i il·legals i grups de persones amb més alta prevalença d’infeccions de transmissió sexual. Serà important tenir en compte els factors i les conductes de protecció.

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) són diferents trastorns de salut donats per la infecció de diferents microorganismes vius com virus, bactèries i altres paràsits que es transmeten d’una persona a una altra mitjançant les relacions íntimes o sexuals.

Les ITS són evitables, però hi ha diversos factors que poden posar la persona en risc de contraure-les o, en el cas de ja de tenir-les, precipitar trastorns derivats d’aquestes.

Per això serà important conèixer i potenciar certs factors i certes conductes de protecció  per ajudar tant a la prevenció com al control de la infecció i/o dels seus trastorns derivats, si n’hi haguessin.

1. Mesures de prevenció primària; 2. Mesures de prevenció secundària

1. Mesures de prevenció primària

Les mesures de prevenció primària en les ITS fan referència a aquelles que evitaran contraure qualsevol de les infeccions esmentades per via sexual o pel contacte íntim mitjançant la modificació de les conductes de risc. Serà important conèixer la informació relacionada següent:

1.1 Mètodes preventius: de barrera i d’altres mètodes de profilaxi preexposició (PrEP);1.2 Vacunació; 1.3 Exposició a factors de risc; 1.4 Cribratge d’infeccions de transmissió sexual.

1.1 Mètodes preventius: de barrera i d’altres mètodes de protecció preexposició (PREC)

Hi ha diversos mètodes per evitar la transmissió d’ITS: Abstinència i exclusivitat sexual; mètodes de barrera; mètodes de protecció preexposició (PreP)

1.1.1 Abstinència i exclusivitat sexual:

Malgrat que no és una decisió adoptada per tothom, el mètode que redueix completament la possibilitat de contagi i de transmissió per via sexual és l’abstinència de relacions sexuals i la relació exclusiva entre dues persones no infectades.

Pel que fa al nombre de parelles sexuals, el risc de contraure algunes ITS es relaciona directament amb el nombre de parelles sexuals. Un major nombre de parelles sexuals diferents es correspon amb un major nombre d’exposicions, major exposició a persones possiblement infectades i menor control de qui ha tingut conductes de risc.

1.1.2 Mètodes de barrera:

Els mètodes preventius de barrera que hi ha avui en dia i que protegeixen de manera eficaç contra el virus de la immunodeficiència humana i contra la majoria d’altres ITS són els preservatius. Hi ha diferents tipus de preservatiu: Preservatiu masculí i Preservatiu femení 

• Preservatiu masculí:
  
  El preservatiu masculí és i ha estat històricament el mètode de barrera més eficaç per evitar les ITS. Si s’utilitza de manera correcta i sistemàtica, protegeix del virus de la immunodeficiència humana, de la gonocòccia, de la sífilis, de la infecció, de les clamídies, de les tricomones i de l’herpes genital. En altres ITS com la infecció pel virus del papil·loma humà, no presenta una eficàcia del 100 % però sí que redueix significativament el risc de contagi.
  
  Hi ha persones que presenten una hipersensibilitat o fins i tot al·lèrgia al làtex, manifestant-se des de l’afectació local per contacte, amb urticària o angioedema, fins a alteracions respiratòries, com rinitis o asma per inhalació de la pols del làtex, o fins i tot poden arribar a un quadre generalitzat greu d’anafilaxi. En aquest cas s’haurien d’utilitzar els preservatius de poliuretà o de vinil.
  
  Recomanacions en l’ús del preservatiu masculí:
  • Utilitzar sempre preservatius de làtex, poliuretà o vinil
  • Utilitzar un preservatiu nou per a cada relació sexual amb penetració
  • No reutilitzar-lo mai
  • Col·locar-lo en el moment de l’erecció i abans de la penetració, evitant que quedi aire a l’extrem
  • Retirar-lo després de l’ejaculació evitant que el contingut vessi
  • En retirar el penis de la vagina o de l’anus, després de l’ejaculació, subjectar l’extrem del preservatiu per evitar que quedi dins
  • Si s’utilitzen juntament amb lubricants, aquests només haurien de ser en base aquosa o de silicona
  • En cas de trencament, si és abans de l’ejaculació, retirar-lo i posar-ne un de nou immediatament. Si és després, caldrà acudir a una farmàcia per sol·licitar el tractament post coital en el cas de conèixer l’estat serològic de la parella (parelles sexuals de baix risc), o a un centre de salut d’urgències per valorar la possibilitat de tractament profilàctic postexposició (PEP), si no es té coneixement de l’estat de salut o serològic de la parella (parelles sexuals d’alt risc)
  • Emmagatzemar els preservatius en un lloc fosc i fresc
  • Llençar els preservatius, tant usats com no, a les escombraries
  • Si s’usen joguines sexuals, també caldrà l’ús del preservatiu en les diferents parelles
  • No utilitzar conjuntament amb el preservatiu femení
• Preservatiu femení: 
  
  El preservatiu femení de poliuretà o de nitril, igual que el masculí, redueix significativament el risc de contagi i de transmissió de les ITS.  
  
  L’ús d’aquest preservatiu, segons recomana el fabricant, només està recomanat per a la penetració vaginal, no anal. Si s’utilitza per via anal, hi ha un major risc de sagnat rectal i de desplaçament del preservatiu en comparació amb el preservatiu masculí.  
  
  L’ús d’aquest preservatiu no ha rebut una gran acceptació per part de les usuàries, sobretot pel preu, per la textura i pel so quan s’utilitza. El preservatiu de nitril sintètic sembla que té una major acceptació.  
  
  Recomanacions en l’ús del preservatiu femení:
  • Utilitzar sempre preservatius de poliuretà o de vinil
  • Utilitzar un preservatiu nou per a cada relació sexual amb penetració
  • No reutilitzar-lo mai
  • Col·locar-lo abans de la penetració, fins a 8 hores abans, assegurant-ne una col·locació correcta. Aquest té forma de bossa, amb dos anells flexibles, un per a l’interior i l’altre més gran per a l’exterior de la vagina. Per a una correcta utilització, s’haurà d’introduir l’anell intern pressionant-lo en forma de “8”, i l’exterior quedarà fixe per fora dels llavis vaginals.
  • Retirar després de la ejaculació evitant que vessi el contingut, girant l’anell exterior i estirant suaument cap a fora
  • Si s’utilitzen juntament amb lubricants, aquests només haurien de ser en base aquosa o de silicona
  • En cas de trencament, si és abans de l’ejaculació, retirar-lo i posar-ne un de nou immediatament. Si és després, caldrà acudir a una farmàcia per sol·licitar el tractament postcoital en el cas de conèixer l’estat serològic de la parella (parelles sexuals de baix risc), o a un centre de salut d’urgències per valorar la possibilitat de tractament profilàctic postexposició (PEP), si no es té coneixement de l’estat de salut o serològic de la parella (parelles sexuals d’alt risc)
  • Emmagatzemar els preservatius en un lloc fosc i fresc
  • Llençar els preservatius, tant usats com no, a les escombraries
  • Si s’usen joguines sexuals, també caldrà l’ús del preservatiu en les diferents parelles
  • No utilitzar conjuntament amb el preservatiu masculí
• Altres mètodes:
  
  Hi ha altres mètodes que s’utilitzen com a contraceptius però que no són efectius en la prevenció de les ITS, com els espermicides vaginals, és a dir pomades o gels que s’apliquen a l’interior de la vagina que alteren la mobilitat de l’espermatozou o que el maten.  
  
  L’esponja contraceptiva vaginal protegeix contra algunes ITS, com la gonorrea i la clamídia, però el seu ús incrementa el risc de candidiasi.  El diafragma protegeix enfront de la gonorrea, la clamídia i la tricomoniasi, però l’ús amb espermicides podria augmentar el risc d’infeccions bacterianes del tracte urinari en dones.  
  
  L’ús dels contraceptius hormonals ha demostrat un augment del risc de contraure ITS donada la disminució de la percepció del risc.

1.1.3 Profilaxi preexposició (PrEP)

La profilaxi preexposició (PrEP) és un mètode preventiu indicat per a persones no infectades amb virus de la immunodeficiència humana o seronegatives que, per la seva situació personal o en determinats moments vitals, poden tenir una alta probabilitat d’exposició al virus, deixant clar que no es tracta d’una vacuna.

1.2 Vacunació

La vacunació d’algunes ITS és una mesura preventiva eficaç que s’utilitza en molts països del món, de la mateixa manera que es fa amb altres malalties o trastorns. Actualment estan incloses algunes d’aquestes vacunes en el calendari vacunal comunitari, però la seva utilització també estaria lligada a factors com l’edat, el tipus de feina, els estils de vida, l’exposició a factors de risc, les coinfeccions, etc.

Les vacunes per a ITS de què es disposa actualment són contra l’hepatitis A i B, combinada o no, i contra alguns tipus del virus del papil·loma humà .

1.2.1 Vacuna contra l’hepatitis A i B, combinades o no

El virus de l’hepatitis A no es considerada una infecció de transmissió estrictament sexual, ja que la seva via de transmissió és la fecal-oral i la parenteral o sanguínia.

Actualment, en països de renda alta, la transmissió sol ser per contacte directe, de persona amb infecció aguda a persona no infectada. El virus és eliminat per la femta, per tant en algunes pràctiques sexuals podria haver-hi risc de contagi.

La vacunació de l’hepatitis A estaria recomanada per a persones amb exposició de risc com homes que tenen sexe amb homes, en cas de brots locals d’hepatitis A en persones en grups de població amb alta prevalença d’anticossos anti-VHA.

En relació al virus de l’hepatitis B, qualsevol persona sexualment activa tindria risc de contagiar-se si no coneix l’estat serològic de les seves parelles sexuals.

La vacuna contra l’hepatitis B actualment a Espanya i a altres països està inclosa en el calendari vacunal dels infants, en fórmules vacunals que inclouen altres vacunes, i també combinada amb la vacuna de l’hepatitis A adreçada a persones que formen part de poblacions amb alt risc de transmissió i de contagi, o que fins i tot ja tenen algun diagnòstic d’ITS.

1.2.2 Vacuna contra el virus del papil·loma humà

El virus del papil·loma humà (VPH) està relacionat amb l’aparició de la displàsia cervical (cèl·lules anormals a la superfície del coll uterí) i amb el càncer de cèrvix, així com amb lesions displàsiques o de creixement cel·lular alterat, lesions vulvars i condilomes o berrugues genitals.

Està recomanada per a dones d’entre 9 i 26 anys, preferiblement abans que iniciïn les relacions sexuals, ja que la seva efectivitat disminueix un cop ja són sexualment actives.

La vacuna protegeix enfront al 70 % dels tipus de VPH responsables del possible desenvolupament del càncer de cèrvix, essent dos tipus d’aquests els principals responsables. Per al 30 % restant, no serà efectiva. Tot i això, caldrà continuar fent cribratges, és a dir, cercant de manera sistemàtica en la població per identificar les persones que podrien estar afectades pel VPH malgrat la vacunació. Actualment es vacuna totes les nenes d’11-12 anys.

1.3 Evitar l’exposició a factors de risc

L’exposició a factors de risc de contraure infeccions de transmissió sexual (ITS) estarà relacionat sobretot amb l’estil de vida i amb l’aplicació de les mesures de protecció.

El nivell d’exposició al risc en una relació sexual no sempre és quelcom fàcil de determinar, ja que aquest anirà relacionat amb el tipus de pràctica sexual, així com amb el risc o amb la possibilitat que la parella o que les parelles sexuals amb les quals s’està tenint una relació sexual tinguin una ITS.

Una taula descrita en el document “Guia pràctica sobre ITS” del 2009, publicada pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, enumera el nivell de risc de major a menor segons la pràctica realitzada:

• Coit anal receptiu sense protecció
• Coit vaginal receptiu sense protecció
• Coit anal insertiu sense protecció
• Coit vaginal insertiu sense protecció
• Fel·lació amb ingestió de semen
• Contacte oroanal sense mètode de barrera
• Cunnilingus sense mètode de barrera
• Compartir estris o joguines sexuals sense protecció
• Penetració anal manual o instrumental
• Coit anal o vaginal amb protecció
• Fel·lació sense ingestió de semen
• Petons humits amb intercanvi de saliva

Altres pràctiques que s’associen a certes ITS serien:

• el sexe oral no protegit, que s’associa a un major risc d’infecció per sífilis
• el contacte directe de pell i de mucoses, que s’associa a ITS com la sífilis, el virus del papil·loma humà i l’herpes genital, en què l’ús de preservatiu només protegiria les zones cobertes per aquest.

1.4 Cribratge d’infeccions de transmissió sexual

El diagnòstic precoç de les infeccions de transmissió sexual (ITS) serà de gran importància tant a nivell de la pròpia salut, per evitar els trastorns derivats d’aquestes, com a nivell de salut comunitària, en la transmissió d’aquestes a altres persones. Aquest serà possible gràcies als cribratges que es fan des dels centres de salut específics en salut sexual, que són per a les dones els centres d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) i Medicina de Família i Comunitària (MFiC), en el cas dels homes. Tot i això, hi ha moltes altres institucions centrades en persones i en comunitats de risc que també elaboren campanyes de cribratge d’ITS, és a dir, que cerquen de manera sistemàtica en una població específica per identificar les persones que podrien tenir una infecció.

Segons el "Pla funcional d’ITS. Protocol clínic. Àmbit Metropolità Sud", elaborat per la Generalitat de Catalunya, per evitar les pèrdues de seguiment dels casos detectats o potencialment de risc s’han instaurat circuits de derivació en què es crearan censos de persones amb contactes d'alt risc per determinades pràctiques sexuals (home que té sexe amb homes, treballadors/ores del sexe comercial i homes usuaris del sexe comercial) captades pels professionals de la salut de cada zona, que seran estudiats i derivats a l’ASSIR o a l’MFiC, o directament derivats a les unitats clíniques d’ITS, si així ho prefereixen (per evitar anar als seus centres d’atenció primària de referencia).

2. Mesures de prevenció secundària

Les mesures de prevenció secundària en les infeccions de transmissió sexual (ITS) fan referència a aquelles mesures que aniran encaminades a detectar la infecció en estadis precoços podent impedir la seva progressió. Serà important conèixer la informació relacionada següent:

2.1 Profilaxi postexposició (PEP) al virus de la immunodeficiència humana; 2.2 Postexposició al virus de l’hepatitis A; 2.3 Postexposició al virus de l’hepatitis B; 2.4 Postexposició a altres possibles infeccions de transmissió sexual.

2.1 Profilaxi postexposició al virus de la immunodeficiència humana (PEP) 

La profilaxi postexposició serà eficaç en la prevenció secundària de la infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) en els casos següents:

• En les dones embarassades, per prevenir la transmissió vertical al fetus/nadó.
• En persones que han sofert una exposició al VIH per relacions sexuals, sobretot en casos de violència sexual, o per punxada accidental amb material potencialment contaminat en el consum de drogues per via parenteral.

En altres situacions caldria ser valorada de manera individualitzada la seva indicació, com per exemple en situacions de menor risc de transmissió, si han transcorregut més de 72 hores des de l’exposició o si es preveu un mal compliment de la pauta de profilàctica.

2.2 Postexposició al virus de l’hepatitis A

La profilaxi postexposició al virus de l’hepatitis A (VHA) consisteix en l’administració d’immunoglobulina humana polivalent, i estarà indicada en els casos següents:

• En persones que tenen contacte sexual amb una persona amb hepatitis A, sobretot en pràctiques oro-anals.
• En persones amb immunodepressió, ja que en aquest col·lectiu la vacuna és menys eficaç. La profilaxi postexposició al VHA podria administrar-se conjuntament amb la vacuna contra el VHA (abans de 14 dies).

2.3 Postexposició al virus de l’hepatitis B

La profilaxi postexposició al virus de l’hepatitis B consisteix en l’administració d’immunoglobulina específica homòloga en les primeres 48 hores.

2.4 Postexposició a altres possibles infeccions de transmissió sexual (PEP)

La profilaxi postexposició altres possibles ITS està indicada sobretot per a aquelles persones que han estat víctimes d’una agressió sexual amb penetració, o que sense conèixer l’estat serològic de la parella sexual o de les parelles sexuals han patit un trencament accidental del mètode de barrera.

Respecte a les accions que la persona ha de dur a terme per promoure conductes de protecció:

• Responsabilitzar-se en l’ús de mesures de protecció primària, com seria l’ús dels mètodes de barrera, la vacunació, etc.
• Fer servir fonts d’informació acreditades i rigoroses per adquirir coneixements que permetin prendre decisions saludables. Contrastar sempre que sigui necessari aquesta informació amb l’equip de salut (infermera, metge, especialista…).
• Controlar i evitar els factors i les conductes de risc que es relacionen amb les ITS.
• Identificar la xarxa de recursos (personals, familiars i socials) que cada persona pugui necessitar i utilitzar-la, com per exemple les associacions de pacients.

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) són diferents trastorns de salut provocats per la infecció de diferents microorganismes vius com virus, bactèries i altres paràsits, que es transmeten d’una persona a una altra a través de les relacions íntimes o sexuals.

Les ITS són evitables, però hi ha diversos factors que poden posar la persona en risc de contraure-les o de precipitar trastorns derivats d’aquestes. Els factors de risc són els següents:

1. Factors de risc no modificables: no n’hi hauria
2. Factors de risc modificables: estaran relacionats amb l’estil de vida i amb el fet de no tenir en compte els factors i les conductes de protecció en relació a les relacions sexuals.

Qualsevol diagnòstic de salut que impliqui cronicitat, en major o menor mesura, provocarà modificacions en la vida personal, familiar i social de la persona, i caldrà identificar-lo i gestionar-lo adequadament.

Les infeccions de transmissió sexual (ITS) no haurien de modificar el dia a dia d’una persona, però inevitablement influiran d’alguna manera en la dinàmica personal, laboral i familiar, en l’oci, i en les relacions socials, sobretot a l’inici. Un cop passat el temps, el diagnòstic d’una infecció de transmissió sexual crònica passarà a ser un tret més de la persona, deixant d’influir en la vida d’aquesta.

Les respostes i les estratègies que cada persona adopti (recursos d’ajuda personal, grups de suport, associacions de persones amb la mateixa malaltia...) seran fonamentals per al procés d’acceptació i per a la normalització del diagnòstic.

Serà important seguir les recomanacions en el control de la situació de salut.

1. Repercussions personals; 2. Repercussions familiars; 3. Repercussions socials

1. Repercussions personals

• L’acceptació de la infecció i del seu concepte de cronicitat, en el cas de les ITS cròniques, i la percepció i la gestió del nivell d’autoestima. Serà important treballar en aquest procés d’acceptació.
• La normalització del diagnòstic, el nou concepte d’autocura i de control de la infecció, la nova situació de salut que s’haurà d’anar adquirint i interioritzant des del coneixement del diagnòstic. Fins aleshores, la persona potser no havia hagut de preocupar-se gaire sobre la seva salut. Des del moment del diagnòstic apareix la responsabilitat de l’autocura, importantíssim per al control de la malaltia.
• L’adherència al tractament.
• El fet de compartir el diagnòstic amb les persones més properes, ja sigui la pròpia parella, la família o els amics més propers.

2. Repercussions familiars

• En ocasions, un trastorn crònic com són les ITS cròniques, encara que no alterin el dia a dia de la persona, poden arribar a comportar repercussions relacionals amb al família degut al propi estigma d’aquestes infeccions, com ara la sobreprotecció de certs membres de la família. La persona amb ITS haurà de decidir amb qui vol compartir el seu diagnòstic, si és que ho vol fer. Això pot ser important per poder compartir la pròpia vivència.
• La relació entre pares i fills adolescents amb una ITS també haurà de passar per un procés d’acceptació i de normalització.

3. Repercussions socials

• Canvis en la manera d’establir relacions interpersonals per una baixa autoestima o per la no acceptació de la infecció, fet que pot portar a un aïllament social i alhora a la por al rebuig.
• L’estigmatització i el rebuig social relacionats amb el desconeixement de la infecció i amb el concepte erroni històric de contagi. Això és quelcom que s’hauria de combatre i un factor que s’ha de treballar. Des de les associacions de pacients es realitzen campanyes de conscienciació i de sensibilització.
• L’àmbit laboral, professional i acadèmic no hauria de veure’s alterat, però l’estigma social històric pot portar a situacions desagradables que hauran de ser denunciades.